Per ara, l'única reacció visible a la Via Catalana de la Diada ha estat l'assalt dels falangistes contra la delegació de la Generalitat a Madrid. Una col·lecció de personatges secundaris que semblaven extrets de les aventures de Roberto Alcázar y Pedrín, sempre a cops de puny contra qualsevol que hagués llegit un llibre. Uns éssers que mai no seran conscients que -qui ho havia de dir!- van causar el prodigi de convertir Josep Sánchez Llibre en un defensor de la terra. Vejats miracle!, que deia Anselm Turmeda.

Però, a banda de la kale borroka madrilenya, el silenci als passadissos del poder ha estat absolut. L'única solució que se suggereix de forma més o menys explícita és aplicar als catalans alguna forma de fúria espanyola, si es que algú té la paciència de llegir els editorials d'ahir. De fet, entre Diada i Diada, l'únic canvi aparent és la substitució d'un culpable (Artur Mas) per un altre (TV3).

Fullejant aquells diaris, cada cop més llunyans i evanescents, queda clar que els catalans som un mal sense raó, un personatge malvat i col·lectiu que vol acabar amb el BOE, el llibre sagrat de la religió hispànica. Per a terror de càrrecs de confiança i funcionaris, els caiguts del 1714 estan tornant en forma de zombies vestits de groc que amenacen amb destruir el relaxing cup of café con leche i, via Edimburg, deixar sense whisky la llotja del Bernabeu... On és la Gràcia de Déu?