Visc a Gràcia. Abans era una vila, ara és una part més d'una ciutat corcada per una globalització, un capitalisme i un individualisme salvatges. Cada cop m'hi sento més estranger, sovint expulsat, tant pels preus que m'obliguen a pagar com per la llengua que m'obliguen a amagar (entre moltes altres obligacions detestables). I, tot i així, sé que marxar-ne em serà tan complicat com intentar viure-hi.

Intentar viure-hi és fatigant perquè, si bé és cert que en el seu moment devíem ser una referència destacada a Europa i al món, avui la ciutat olímpica basa el seu èxit en passar dels barcelonins olímpicament. Hi som, però és com si no hi fóssim. El turisme puntual massiu i el creixent turisme permanent (els expats que han decidit instal·lar-se aquí en bombolles impenetrables) han acabat convertint Barcelona en una ciutat on la convivència activa i el sentiment de pertinença col·lectiva cada cop són més complicats d'assolir, no per mala voluntat de ningú, sinó perquè hi ha moltes ciutats diferents vivint de costat les unes amb les altres, ciutats que miren endavant però no al voltant.

Ens ho hem guanyat a pols, suposo. Els barcelonins hem intentat esprémer totes les gallines d'or que se'ns han posat al davant, i aquesta voracitat en la supervivència individual ha acabat posant la ciutat en safata al món, íntegrament en venda, abocant els nostres barris a esdevenir carrers sense sortida farcits a banda i banda de preus desorbitats i lloguers impossibles, amb una llengua anul·lada, un teixit comercial desaparegut, un civisme mínim, una contaminació insofrible i una capitalitat nacional pràcticament inexistent.

A la vegada, però, intentar escapar d'aquesta ciutat és un esport de risc si el que vols és prosperar sense haver d'aparcar Catalunya de la teva vida. Barcelona t'absorveix, t'atrapa en una xarxa de necessitats imperioses. La concentració de serveis i l'espiral de comoditats pròpies de tota gran ciutat, així com la multiplicació de les oportunitats laborals en molts sectors, fa que sigui gairebé impossible resistir la força de gravetat d'aquest enorme forat negre. I si a això li sumes la dificultat de moure's eficientment per l'àrea metropolitana amb transport públic i el contagi inflacionista que estan patint molts dels municipis que envolten Barcelona, tot plegat acaben sent faves comptades.

Parlant-ho amb amics, coneguts i saludats relativament joves, m'adono que aquest sentiment és força compartit. Amb més o menys intensitat, quasi tots tenim la sensació d'estar atrapats en una ciutat que hem adorat, que encara voldríem adorar, però que ens posa entre una espasa i una paret diabòliques, una espasa on s'hi acumula la despersonalització de la ciutat i el seu deliri econòmic, i una paret feta de tots els avantatges i costums que desapareixen tan bon punt poses un peu fora de la gran metròpolis.

Barcelona avui és una ciutat on gairebé tot és mentida. Tot, menys el segrest que imposa als seus ciutadans. El monstre de Cerdà et reté cada dia i es queda amb els teus diners i la teva identitat. Si acceptes el tracte amb entusiasme, els punts forts que t'ofereix la ciutat són innegables, és clar. Però si l'acceptes acotant el cap amb resignació, com fem molts, l'experiència vital a la capital cada vegada es torna més incoherent respecte la persona que vols ser i el país on vols viure. Quina esperança podem tenir els que no voldríem haver de fugir-ne? I, alhora, com es fuig d'aquest decorat gaudinià? Cada matí busques respostes que t'il·luminin i cada vespre et rendeixes a la mateixa conclusió: ni Barcelona se'n surt, ni tu pots sortir-ne.