Tal i com diu la Viquipèdia, la llegendària Encyclopaedia Britannica ha deixat de publicar-se en paper. Tots aquells volums que omplien vitrines de fusta i vidre equivalen, des d'ara, a un saber encapsulat en el temps, com les col·leccions de cromos de futbolistes antics o aquells fitxers que conserven factures dels anys setanta en un racó oblidat. Fa quatre anys va passar el mateix amb la no menys simbòlica Gran Enciclopèdia Catalana i l'última edició en paper de l'Enciclopedia Espasa, del 2002, es ven amb el moble -a internet, evidentment- com a element de decoració.

És perfectament lògic que una eina d'aquestes característiques abandoni, per obsolet, el format paper en benefici de la xarxa, que permet una actualització eficaç i constant. El problema no és aquest, sinó que les enciclopèdies clàssiques hagin estat substituïdes per un format com Viquipèdia, sense garanties de rigor i amb una viabilitat econòmica no gens clara, malgrat l'èxit de lectures.

La gratuïtat dels continguts els desprofessionalitza, i això és especialment perillós per a un àmbit cultural com el català, amb poca capacitat empresarial. La producció ha de mantenir tant el volum com la qualitat, i això caldrà que ho tingui clar la pròpia societat. Hi ha d'haver mercat, i això requereix un nivell alt de consciència col·lectiva a l'hora d'invertir temps i diners en consumir continguts.