Ja fa estona que la gent circula, com nerviosa. És molt més d’hora de l’habitual, i més del que seria si això fos un diumenge qualsevol, poc abans de les nou del matí. Curiosament, la jornada electoral, a aquestes hores, ja mostra algunes cues, en un ambient de festa desitjada. També hi ha molts nervis. "No sé què coi em va passar ahir, però em va costar molt dormir", diu una dona, d’uns cinquanta anys, a d’altres persones que també confessen haver tingut un nus a la panxa. Han passat neguits perquè tenien il·lusió, perquè la mantenen i perquè avui és "un dia històric". La seva generació ha estat una de les claus, perquè han cregut en la independència quan ja tothom es pensava que no hi creurien. Just quan calia implicar-se i oferir hores a la voluntat d’un país.

Ells, com tot el teixit viu d'aquest país, s'han llevat "ben d’hora, ben d’hora" per ser al peu del canó i a punt pel que calgués, "que ens hi va el futur". I s'han llevat, com tots, torpedinats per un reguitzell de whatsapps, de sotracs electromagnètics que avui van a tot drap. Hiperactiva com poques vegades, l’aplicació ha estat l’encarregada de fer de despertador d'un país expectant, rebent i enviant missatges esperançadors, de recordatoris familiars ("No us oblideu d’anar a votar, sobretot"), amb vídeos motivadors i amb il·lusions desfermades. I ningú sembla que se n’hagi oblidat, d’anar a votar.

"La independència bé val una festa"

Un cop passades les nou del matí, amb els col·legis oberts i les meses ben polides, l’ambient és espectacular, com de festa major. Potser Hemingway ho diria, si ho veiés, que “la independència bé val una festa”, i dues i tres. I manifestacions i performances, posats a fer. Una opinió que sembla que compartim amb l’Ernest, pare de família de trenta-quatre anys i un dels més matiners a votar al col·legi on jo també ho faig. Parlem de la campanya i d’alguns ridículs. “Més que una campanya, ha semblat un ‘cagòmetre’”, em diu, rient. “Però ara ja saben que no tenim por”. I segueix rient, votant-se a sobre. “Això serà una festassa, ja veuràs”, conclou.

Amb el vot efectuat, és moment de gaudir de la cua que es comença a crear. Fa goig, inèdita com era en altres jornades com aquesta. “Mai no ho havia vist, això”, em diu l’Antònia, que no sé quants anys deu tenir, però que ja n’ha viscut unes quantes, d’eleccions. “Guanyarem els del sí, oi?”, em pregunta. “Si no, plego!”, remata, abans que jo pugui contestar. L’ambient traspassa els col·legis electorals, i sembla que tothom s’hagi pres seriosament que calia ser-hi, tal com demostra que al carrer hi ha molta gent. No són ni les deu i les terrasses dels cafès van plenes de famílies, de nens, d’avis, de croissants i de converses. “Doncs mira, que jo no ho veig gens clar”, em diu en Joan, tot servint-me el tallat. “Massa gent, veig. I això ja saps què vol dir...”. Faig un glop, “au, va”, deixo un euro amb vint cèntims i marxo. Avui no val la lògica del pessimisme endèmic.

"No podem fallar"

Passejant “carretera” avall, el Carrer Major de Granollers sembla que hagi remogut el calendari i sigui en plena Festa Major (ai, Hemingway, que et vas quedar curt...). És impossible no trobar-se amb sospitosos habituals, com l’Héctor, que passeja amb l’Arnau, el seu fill de tot just un any. Em confessa que encara no sap a qui votar: “estic entre la CUP i Catalunya Sí que es Pot”. Ell, que no és independentista, “però que podria ser-ho”, està preocupat per “com es llegirà el resultat a la resta d’Espanya, i també al món”. Per això dubta, perquè vol que el missatge sigui clar, sense equívocs.
 
Al costat, una família en bloc es disposa a entrar al col·legi que li pertoca, a la plaça de l’Església. “Avui no podem fallar”, em comenta, en veu baixa, el patriarca. N’ha vistes de tots els colors. Però el fa patir una cosa, “el vot ocult”. “Xxsst! ... que t’ho dic jo, que tot el vot ocult és del 'No'!”, em diu, emprenyat. Quedo avisat. Més enllà, l’Aniol, feliç com un anís, està convençut de la victòria. Té dinou anys i és la primera vegada que vota. "Flipo amb l’ambient", em diu. “M’he quedat pillat quan he vist que la gent votava rient”. Sembla una comèdia, però és que deu sobtar si la teva primera vegada és així. Això és una revolta, fa olor a canvi, a full en blanc. I què coi, l’Aniol té ganes d’una victòria, perquè està acostumat a vèncer. I em pregunta, seriós, “si guanya el 'Sí' anirem a celebrar-ho a Canaletes, no?”. Es fot un tip de riure. “No???”

La festa, per a la generació més jove, és guanyar. No valen mitges tintes. Volen la Champions i no es conformen amb el Gamper. Creuen que avui farem un crit orgiàstic com quan Iniesta va fer el gol a Stamford Bridge. Per sort, mentre vénen a la memòria totes les derrotes viscudes –i la por, i el pessimisme, que no fuig–, com arrossegat pel flautista d'Hamelín, la música em porta a la Porxada. Allà, desenes de barrets country ballen coreogràficament mentre sona Garth Brooks, Burning bridges. D’Amèrica havia de venir la banda sonora d’una festa que voldrà ser completa, a les onze de la nit. Que sigui un presagi, i avui, alçats, emocionats, puguem dir "We the people...". Allò de: "nosaltres, el poble..." que hem decidit que el país segueixi de festa. I així, fins a la victòria final.
   

La campanya del 27-S, en directe a NacióDigital

Totes les notícies de les eleccions al Parlament 2015 27-S

Enquestòmetre: tots els sondejos de les eleccions del 27-S

Mapa interactiu: quins municipis han visitat els set caps de llista?

Gràfic interactiu: totes les llistes del 27-S per demarcacions

Totes les fotos de la campanya de les eleccions del 27-S