Contra l'espoli fiscal, avancem cap a la sobirania
Sobirania i Progrés rebutja el model Salgado de finançament autonòmic
Sobirania i Progrés rebutja el model Salgado de finançament autonòmic
Davant l'acord sobre el finançament autonòmic al que han arribat els governs d'Espanya i
Catalunya, Sobirania i Progrés vol fer públiques les següents consideracions:
1) El nou model perpetua l'estat de dependència econòmica del nostre país respecte
d'Espanya. El centre de decisió sobre els diners que arribaran a cada comunitat autònoma
segueix situat a Madrid, i la capacitat negociadora del govern català per fer front a retards,
incompliments i segones lectures de l'acord (com ja s'han produït en el passat), és pràcticament
nul.
2) El model Salgado no compta amb cap de les variables que l'Estatut de 2006 preveia pel
finançament de Catalunya: immigració, major cost de vida, població en risc d'exclusió i esforç
fiscal.
3) La xifra de 3.855 milions que el govern de Catalunya assegura per l'any 2012 dista molt
d'estar fora de dubte. Primer, perquè la ministra Salgado ja ha dit públicament que no contradirà
cap xifra donada pels governs autonòmics, de manera que aquests podran presentar l'acord de la
manera més positiva per les seves respectives comunitats sense que les xifres donades es
corresponguin amb les que finalment esdevindran reals. Segon, perquè moltes de les partides
pactades queden fora del propi model i, per tant, depenen directament d'allò que el govern
espanyol de torn es decideixi a concedir mitjançant els Pressupostos Generals de l'Estat.
4) Fins i tot si la xifra de 3.855 milions donada pel govern tripartit s'acaba complint, el fet és que és
una xifra projectada per l'any 2012, sense que existeixi cap garantia que el govern espanyol
respectarà els acords presos. Ja l'any 2001 el govern català va arribar a un acord amb el govern
espanyol que pretesament aportaria 1.132 milions d'euros el tercer any d'aplicació, xifra de la que
finalment només en va arribar una cinquena part.
5) El dèficit de l'any 2009 de la Generalitat ha estat de 4.800 milions, de manera que fins i tot
la optimista xifra de 3.855 milions prevista per l'any 2012 quedarà molt lluny de cobrir les
necessitats del govern de Catalunya de cara a la prestació de serveis públics.
6) Els 11.000 milions promesos per totes les CCAA pel 2012 no figuren al text del document
Salgado que s'aprovarà al Consell de Política Fiscal i Financera; l'únic que hi figura és l'aportació
pel 2009 (inferior a 5.500 milions d'euros) i pel 2010 (lleugerament superior a 6.000 milions). Per
tant, l'únic segur és que els primers dos anys el finançament extra de Catalunya no arribarà
als 2.000 milions d'euros, menys d'un 10% del dèficit fiscal.
Per tot això, des de Sobirania i Progrés considerem que aquest és un mal acord de
finançament i, en conseqüència, no podem sinó rebutjar-lo. També entenem que hi ha
contradiccions entre les xifres que està presentant el Govern de Catalunya i el model confirmat per
la ministra Salgado, i en aquest sentit demanem la màxima transparència possible. I sobretot,
considerem que amb aquest acord s'està cometent el mateix error que es va cometre amb el
pacte Mas - Zapatero: agafar allò que ofereix el govern espanyol per més que es basi en
promeses que a més a més queden per sota d'allò que el país necessita. Cal abandonar aquesta
política del "peix al cove" i començar a articular un conflicte democràtic amb l'Estat espanyol que
ens doti de les úniques eines que poden posar fi a l'espoli fiscal: el concert econòmic, el dret a
l'autodeterminació i l'Estat propi.
.............................................................
El gran engany del finançamentÂ
REAGRUPAMENT.CAT
Â
Â
S’ha consumat el que molts esperàvem des de fa temps: l’acceptació per part de la Generalitat del model de finançament proposat pel Govern Espanyol. L’orquestra mediàtica organitzada per lloar les bondats i meravelles del model ja ha començat. Tots els opinadors de l’òrbita del tripartit estan escrivint centenars de pàgines dient que el nou sistema de finançament és excel·lent. La realitat, però, és una altra.
Cal assenyalar una sèrie de fets objectius que desfiguren la imatge triomfalista que des del Govern de la Generalitat es vol transmetre.
El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusivament de la quantitat total de diners que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.
A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.
El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.
En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).
En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".
Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.
Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:
1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.
2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.
3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.
En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.
L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.
La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.Â
...............................................................
