Segons el Baròmetre de l'Ajuntament de Barcelona, el PSC ja no és el segon partit de la ciutat, sinó el quart, almenys pel que fa a intenció directa de vot. I tot indica que aquest dijous, al Parlament, els socialistes catalans tenen la intenció d'immolar-se públicament amb l'únic objectiu de posar-se al costat del PP i evitar-li problemes al PSOE.

Per tot plegat no és estrany que diversos dirigents socialistes, com Jordi Martí, hagin decidit adreçar-se directament a la ciutadania per recuperar les possibilitats electorals de la socialdemocràcia catalana. No tenen cap altra sortida, perquè si fan cas de l'ortodòxia de l'aparell, cap candidat del PSC tindrà mai la més mínima possibilitat de tornar a l'alcaldia de Barcelona, ni tan sols de ser-ne el cap de l'oposició. El PSC de Pere Navarro s'orienta vertiginosament cap a la irrellevància política, en lluita ja només per un fragment de l'espanyolisme electoral.

En aquestes condicions, el nacionalisme espanyol pot mantenir alcaldies com la de Lleida? O a Àngel Ros li serà més útil encapçalar una llista d'independents? Resistirà el PSC a Sabadell, amb l'únic argument electoral de la fidelitat a Rubalcaba? Aguantarà Jordi Ballart l'alcaldia de Terrassa, amb Manuel Royes, Jordi Labòria i tots els històrics empenyent pel dret a decidir? N'hi haurà prou, aquesta vegada, amb passejar la presidenta de la Junta agafada de la mà de Felipe González per remuntar a Barcelona?

Trencar amb el PSOE té riscos, és evident. Però els suïcidis col·lectius només són propis de les sectes.