Ara que ha passat el moment culminant de les compareixences de la família Pujol, potser és moment de reflexionar sobre la utilitat de les comissions d'investigació del Parlament. D'entrada, el nom indueix a error. Cap dels diputats no va allà a investigar res, sinó a cobrar-se una quota mediàtica. D'aquí fenomens com el monolingüisme castellà dels portaveus de PP i Ciutadans -únicament preocupats per les cadenes de Madrid- o l'escassa preparació dels interrogatoris, innecessària quan el resultat que es busca és, únicament, l'impacte mediàtic en els informatius d'aquell dia.

Paradoxalment, aquestes comissions tenen un resultat més aviat exculpatori, fins i tot quan l'evidència és notòria. I això passa perquè el compareixent acostuma a estar immers en un procediment judicial paral·lel i coneix molt més bé que els diputats quines són les millors línies de defensa i les dificultats provatòries que el poden beneficiar. Tothom recordarà la compareixença de Manuel Pizarro, aleshores president d'Endesa, davant del Parlament l'estiu de 2007. Malgrat l'evidència d'una gran apagada elèctrica, que va acabar amb generadors pels carrers de Barcelona, els diputats no van aconseguir posar-lo en dificultats. L'extensa declaració de Jordi Pujol Ferrusola, detallada fins l'extrem, va aconseguir un efecte semblant.

El joc real, per tant, és una simple extensió de la lluita entre partits. El compareixent sempre és assimilable a algun dels grups parlamentaris i el guió dels comissionats s'articula a partir d'aquest fet. Ningú no pregunta realment, uns ataquen i un altres defensen. Tot plegat -només- uns minuts de tele que no compensen la frivolització del Parlament.