- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
Si Pedro Sánchez decideix dimitir aquest dilluns de la presidència del govern espanyol, serà la segona vegada que passa des de la recuperació de la democràcia a Espanya. L'anterior va ser el 29 de gener del 1981, quan Adolfo Suárez va dirigir-se al país per televisió per anunciar la seva retirada. Després de quatre anys i mig de mandat i d'haver guanyat dues eleccions, Suárez afrontava una greu erosió de la seva autoritat, una oposició parlamentària implacable -en aquell moment liderada pel PSOE de Felipe González- i, fora del Congrés dels Diputats, un bloc d'interessos molt conservador que el va anar desestabilitzant.
Són dos moments diferents, gens equiparables en alguns aspectes. Espanya vivia un cúmul de conspiracions militars, amb una operació molt avançada en aquell instant que desembocaria en l'intent de cop d'estat del 23-F i que la dimissió de Suárez volia impedir. Però en molts aspectes aquell episodi s'assembla a l'actual de manera inquietant. Recordar aquells temps pot ser útil per tenir context. Un context marcat, també, per la mobilització inèdita del PSOE per impedir la marxa del seu principal -únic?- referent.
Un polític atrevit
Suárez era un polític sorgit de les entranyes del Movimiento, el partit únic de la dictadura franquista, durant la qual va ser governador civil de Segòvia, director general de RTVE i mà dreta de Fernando Herrero Tejedor, promesa reformista del règim que va morir en accident de trànsit el 1974. En el primer govern de la monarquia, immediatament després de la mort de Franco, Suárez va ser ministre secretari general del Movimiento. Era vist com un jove continuista de les velles estructures. Però quan Joan Carles I el va designar president del govern estatal el juliol del 1976, es va reinventar com un líder carismàtic i renovador, disposat a interpretar el paper que la història li havia encomanat: dur l'estat espanyol a la democràcia.
L'antic jerarca falangista, rebut amb satisfacció pels elements més reaccionaris del franquisme, va convertir-se en un demòcrata convençut. Sincer o actor magnífic del paper de la seva vida, Suárez va superar amics i adversaris per l'esquerra, imprimint un ritme accelerat al canvi polític. Amb poc bagatge cultural o ideològic, va suplir-ho amb una gosadia inesperada. Un tret que a vegades ha fet que se l'eqiuiparés a Sánchez. En pocs mesos va fer aprovar a les Corts franquistes una llei de reforma política que va enrunar les estructures del règim. Si no hi va haver transformació en els àmbits militar, judicial o funcionarial, com tampoc en l'estructura del poder econòmic, en allò estrictament polític el tombant va ser espectacular. També va tirar endavant la llei d'amnistia del 1977, després molt controvertida.
Sortir-se dels marges
Va ser la valentia de Suárez la que fer cremar algunes etapes de la Transició, anant potser més enllà del que preveien les elits polítiques i econòmiques. Així es va produir la legalització del Partit Comunista -però no d'ERC-, a temps per concórrer a les primeres eleccions democràtiques, veritable anatema pels sectors ultres i, després de la victòria de les esquerres a Catalunya, es va restablir la Generalitat amb el retorn de Josep Tarradellas.
Suárez va construir un partit des del govern, la Unió de Centre Democràtic (UCD), amb el que va guanyar les eleccions del 1977 i 1979. En realitat, però, UCD era un artefacte que va aplegar una munió de famílies: els propis suaristes, els blaus que seguien Martín Villa, liberals, socialdemòcrates i democristians. Allò era un poti-poti de resultat inestable. Quan després del 1979 el desgast es va fer evident, Suárez va començar a patir. La Transició va coincidir amb els efectes de la crisi del petroli, que van afectar l'economia espanyola. L'atur es va desbocar i la inflació fregaria el 30% en algun moment. I la violència d'ETA va provocar una tensió permanent que va servir d'esperó als sectors colpistes de l'exèrcit, aleshores molt potents.
Un front opositor temible
Suárez afrontava l'oposició d'un bloc d'esquerres molt fort, amb el PSOE que liderava Felipe González i que va fer una oposició molt bel·ligerant. Els triomfs d'UCD havien deixat la dreta conservadora -l'AP de Manuel Fraga- molt minoritzada, però l'oposició conservadora real a Suárez era en part fora del Congrés, en àmbits mediàtics i econòmics. I dins d'UCD, estructurats en l'anomenat sector crític, pilotat pels democristians i els liberals i que aviat serien un malson per Suárez.
La Transició no va reformar la classe patronal. Molt aviat el gran empresariat, organitzat a la CEOE per un grup de catalans amb Carles Ferrer Salat al capdavant, va aixecar la veu contra les polítiques de Suárez que apostaven pel pacte social. Cal recordar que els Pactes de la Moncloa, signats per gairebé tots els partits i que incloïen la modernització econòmica i un gran acord constituent -la Constitució encara no s'havia aprovat- amb la signatura del PCE, van ser combatuts per la CEOE.
Les trobades conspiratives convocades pel director de l'agència Efe, Luis María Ansón, aplegaven empresaris i banquers com el mateix Ferrer Salat o Carlos March, i a vegades alguns militars. La UCD suarista era vista com un partit feble, necessitat de consensuar amb l'esquerra al no disposar d'una majoria absoluta. Les eleccions del 1979 deixarien UCD en 169 escons, a 7 de l'absoluta. No era un mal resultat, però va acabar sent un via crucis pel govern.
El paper dels mitjans
A finals dels 70 no hi havia fachosfera digital, però el paper jugat pel front mediàtic de la dreta va ser decisiu en una campanya de desprestigi constant, en què s'acusava Suárez d'aferrar-se al poder i de dur Espanya a la ruïna. El diari El Alcázar, d'extrema dreta, era molt influent en el Madrid polític, i va ser estri de desestabilització. Rotatius com l'ABC i en part el catòlic Ya van jugar a sac contra Suárez, mentre dins d'UCD l'ala conservadora, amb figures com Miguel Herrero de Miñón -un dels pares"de la Constitució- conspirava a fons. El PSOE, amb molta pressa per arribar al poder, va mantenir contactes en aquells mesos previs al 23-F amb empresaris i militars.
Suárez: "Ha valgut la pena"
També el rei va acabar conspirant obertament contra Suárez, que va acabar quedant sol. Aquesta és una diferència amb l'actual moment, ja que Sánchez disposa d'un partit cohesionat. Però llegir ara el discurs de dimissió de Suárez pot arribar a corprendre. És probable que Pedro Sánchez el rellegís abans d'escriure la seva carta. Suárez es refereix a unes circumstàncies diferents i al·ludeix a les pressions militars, amb aquella frase molt coneguda: "No vull que la democràcia torni a ser un parèntesi en la història d'Espanya".
Però en altres passatges, la similitud és evident. El líder centrista es queixa del clima de desqualificacions a què ha estat sotmès i assegura: "Res més lluny de la realitat que la imatge que s'ha volgut donar de mi com la d'una persona aferrada al càrrec". I es refereix a la campanya d'assetjament patida: "L'atac irracionalment sistemàtic, la permanent desqualificació de les persones i de qualsevol solució amb què es tracta d'enfocar els problemes del país no són una arma legítima". Les situacions de la caiguda de Suárez i la carta de Sánchez són diferents, però el tipus de campanya patida s'assemblen, com s'assemblen els sectors que van dirigir aquella operació i l'actual. Això sí, en el seu discurs Suárez acusa el desgast però assegura que "ha valgut la pena". Serà així també per al líder del PSOE?