L'única entitat important que, al llarg d'aquests últims anys, ha evolucionat en sentit contrari al corrent central del catalanisme polític ha estat el FC Barcelona. El Barça de Sandro Rosell es va resistir a identificar-se, successivament, amb Barcelona Decideix, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i les grans convocatòries socials que han omplert els carrers de Barcelona. Un itinerari invers, cal dir-ho, al de l'Espanyol que, tot i venir de l'altre extrem, ara està presidit per Joan Collet, una persona identificada amb el país.

Aquesta és una raó, però no l'única, que ha retornat el nom de Joan Laporta com a gran possibilitat de futur per al Barça. Laporta tindrà tots els defectes que es vulgui, però va fer del club una entitat admirable, i no només esportivament. Va ser aquella Junta la que va passar l'escombra dins la massa social, deixant-ne fora els elements indesitjables i violents. I això es va fer des de la convicció, no pas empesos pels titulars posteriors a una desgràcia. Ara el Camp Nou és un lloc segur per portar-hi la canalla, i això també forma part dels actius de la presidència Laporta. Aquella que tenia conviccions.

En definitiva, aquestes juntes qatarianes han convertit el club en una entitat vulgar, insensible, sense identitat al món. Per això Laporta ja és més futur que passat, especialment si demostra la capacitat integradora que li va faltar al final del seu mandat i és capaç de col·laborar amb persones com Agustí Benedito, un barcelonista valuós que porta temps treballant des de la base. Tanquem el parèntesi i oblidem-lo.