Actes commemoratius del Dia de la Hispanitat a Barcelona davant el monument a Colom l'any 1982. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, és acompanyat per l'alcalde de Barcelona, Narcís Serra, representants del govern espanyol i estaments militars. Foto: Arxiu ND

Centenars de militars, una cabra disfressada de legionària, homes d'edat avançada amb indumentària i galons, càrrecs institucionals de tota mena i banderes, moltes banderes espanyoles, algunes no constitucionals, engalanen cada 12 d'octubre el Paseo de la Castellana i la Plaza de Colón per celebrar allò que una llei del 1987, en temps del govern de Felipe González, va batejar com a Festa Nacional d'Espanya, substituint el políticament incorrecte Dia de la Raça fixat per Franco el 1958.

L'entusiasme dels participants i dels espectadors, però, no ha canviat gaire. Però què celebren exactament? Molts creuen que l'efemèride del descobriment d'Amèrica per part d'Espanya, i per tant, el naixement de l'Imperi Espanyol. Deixant de banda que Colom pensava que havia arribat a l'Índia i no pas a Amèrica, el 1492 no s'utilitzava el calendari gregorià, l'actual, sinó el julià, de manera que, els qui vulguin celebrar el naixement de l'Imperi Espanyol ho haurien de fer el 21 d'octubre i no pas el 12.

Un invent d'escriptors i poetes

L'any 1918, el 12 d'octubre adquireix per primera vegada rang de festa nacional a l'Estat espanyol, tot i que molts països iberoamericans ja celebren la Festa de la Raça. Però no és fins el 1931 que aquesta celebració pren cos i comença a despertar interès polític a l'Estat. I és un escriptor de la generació del 98, Ramiro de Maeztu, qui teoritza per primera vegada, i des de l'Argentina, sobre què vol dir “hispanitat”. En diversos articles publicats a la revista Acción Española, un modest setmanari de Buenos Aires, parla d'un “conjunt de nacions lligades per una comunitat d'interessos i subordinades a la denominació comuna d'hispanitat”. Posteriorment se sumen a aquest arguments poetes, escriptors i religiosos.

Tot i el poc interès que desperta entre els polítics de la República, els articles en premsa se succeeixen fins que el 1935 se celebra a Madrid, a l'Acadèmia Espanya, el primer Dia de la Hispanitat. Els discursos carregats de retòrica sobre la colonització dirigits al col·lectiu d'intel·lectuals que pocs anys després farien costat al bàndol nacional, no van atraure un interès especial. Aquesta festa va haver d'esperar a l'any 1939 per fer el salt definitiu amb la dictadura.

Pujol fa ofrenes a Barcelona

El monument a Colom de Barcelona va rebre durant molts anys ofrenes florals del president de la Generalitat el 12 d'octubre, que també organitzava recepcions a Palau amb autoritats militars, l’alcalde de Barcelona de torn, el delegat del govern espanyol a Catalunya i diversos cònsols iberoamericans i autoritats militars. Mai Jordi Pujol va accedir a presenciar la desfilada militar a Madrid, si bé en ocasions va acceptar la invitació dels monarques a la recepció oficial posterior amb la resta d'autoritats espanyoles i presidents autonòmics.

De fet, el president de la Generalitat va intentar canviar el calendari laboral perquè considerava que no era lògic que Sant Joan fos laborable a Catalunya i en canvi s'imposés com a festiu el 12 d'octubre i el 6 de desembre. L'any 1988 va qüestionar que tant el 12 d'octubre com el 6 de desembre fossin festius en tot el territori estatal, ja que “tots els estats tenen un sol dia de festa, i en el nostre cas o sobra el 12 o sobra el 6”. Aleshores Pujol reclamava suprimir un dels dos dies a Catalunya i declarar festiu el 24 de juny. La proposta va topar amb la negativa frontal del govern de Felipe González.

1998: el President fa una excepció

L'anunci d'una treva d'ETA i el debat sobre el paper de CiU en la governabilitat de l'Estat, fan que el president de la Generalitat decideixi “expressar el suport a les institucions de l'Estat” acceptant la invitació a la recepció oficial dels monarques el dia 12 d'octubre. Trencava amb la tònica dels darrers anys de no assistir a la recepció reial al·legant sempre motius d'agenda, amb l'excepció de l'any 1992, quan la Festa Nacional d'Espanya es va celebrar a Sevilla, coincidint amb la clausura de la Exposició Universal. La visita del president català a la Zarzuela va anar acompanyada d'unes declaracions prèvies: “Catalunya és una nació, Espanya, no”. Pujol va estar en el punt de mira dels mitjans de comunicació, que ja no van poder tornar a fer la foto a un president de Catalunya a Madrid el 12 d'octubre fins el 2004.

O Hispanitat o tripartit?

Quan Maragall, Carod i Saura celebraven el primer aniversari del tripartit, el president havia d'anunciar si mantenia la tradició de la Generalitat de no assistir a la desfilada militar, o si, per contra, satisfeia la voluntat majoritària del PSC i del PSOE. Maragall ja havia comprat el bitllet a Madrid sense consultar els seus socis de govern, i això va irritar alguns membres d'ERC. Tant, que l'aleshores portaveu al Parlament, Josep Huguet -que poc després s'incorporaria l'executiu de Maragall com a conseller-, va afirmar que els socialistes haurien d'explicar al seu electorat “com són tan irresponsables de posar en perill el govern tripartit amb decisions unilaterals. Això és un atac a les esquerres”, va sentenciar. Poc després, el conseller en cap, Josep Bargalló, treia importància a la polèmica assegurant que “hi ha tres formes diferents d'analitzar qüestions -la presència al Dia de la Hispanitat- que no són al nostre pacte”.

Sis anys després, Pasqual Maragall i l'encara president de la Generalitat, José Montilla, han assegurat la representació de Catalunya a l'exhibició militar per excel·lència de l'unionisme espanyol sense que la seva presència hagi provocat el més mínim perill de ruptura entre els seus socis de govern.

Obert per festiu espanyol

Òmnium Cultural ha suprimit del seu calendari de festivitats el Dia de la Hispanitat de forma perpètua. A partir d'avui, els treballadors de l'entitat aniran a treballar cada 12 d'octubre, perquè “aquesta festa no està arrelada a Catalunya, pel motiu mateix de la festivitat i pel fet que no representa el sentiment majoritari del poble català”, explica la presidenta de l'entitat, Muriel Casals. La decisió s'ha pres aquest 2010 i no abans perquè “ens trobem en un marc jurídic desvirtuat per una sentència que estableix una relació Catalunya-Espanya que es revela trencada. No hi ha res a celebrar en un moment en què l'Estat espanyol deixa clara la seva concepció centralista, reduccionista i monolítica, tancant les portes a qualsevol reconeixement de la pluralitat nacional, cultural i lingüística”.

Avui, 12 d'octubre, la legislació espanyola obliga a tancar la paradeta, perquè la Festa Nacional, ara també anomenada Dia de les Forces Armades, té com a finalitat, segons la llei de 1987, “recordar solemnement moments de la història col·lectiva que formen part del patrimoni històric, cultural i social comú, assumit com a tal per la gran majoria dels ciutadans”. Heus aquí, també constitucionalment, queda una escletxa per a una “minoria” que no vol recordar moments solemnes.
Desfilada militar del Dia de les Forces Armades. Foto: Arxiu ND