Aquesta setmana, José Luis Rodríguez Zapatero es convertia en el primer mandatari europeu que visitava la Tunísia posterior a les revoltes. No se sap ben bé què és el que hi anava a fer, però totes les cròniques van coincidir a destacar que el president espanyol va traslladar dos oferiments als tunisians que, imagino, els devien deixar en la més absoluta de les perplexitats. 

En primer lloc, el mandatari espanyol va afirmar que estava disposat a "explorar les necessitats que pot tenir Tunísia respecte a la recuperació econòmica". I ho va dir, amb aquella alegria que el caracteritza, el cap d'un govern que afronta un atur juvenil del 44 per cent, més del doble del de la zona euro i el triple de la mitjana mundial. De fet, l'any passat l'economia de Tunísia va créixer un 5 per cent, mentre la d'Espanya retrocedia un 0'1 per cent.

Però el més al·lucinant és que Zapatero es va atrevir a engegar-los el discurs -obsessiu- sobre el suposat exemple de la transició espanyola just quan hi havia desenes de milers de manifestants al carrer exigint exactament el contrari. Tunisians que no volen una evolució del règim anterior, pilotada per algun hereu del dictador i amb lleis de punt i final que preservin el patrimoni i la immunitat dels jerarques del règim.

Així que, en benefici de la Humanitat i el seu progrés, esperem que el poble tunisià no hagi d'acceptar mai el que els proposa Zapatero.