Fa gairebé sis anys. Va ser el 20 de setembre de 2012 al Palau de la Moncloa. El cop de porta de Mariano Rajoy a la proposta d'Artur Mas de pacte fiscal va obrir un període de xoc institucional que, davant les càmeres i en cimeres d'aquest tipus, va tenir el darrer acte l'abril de 2016, quan Carles Puigdemont i Rajoy van constatara el seu radical desacord per la pretensió del govern català d'exercir el dret a decidir. Aquest dilluns, més de dos anys després -amb l'1-O, una DUI, el 155, els presos i els exiliats, i una moció de censura pel mig- un president espanyol i un de català es tornen a seure a parlar. Acaben d'estrenar-se en el càrrec, i en l'ànim de Quim Torra i Pedro Sánchez hi ha buscar un diàleg que, a mig o llarg termini, doni algun fruit després de mesos de tensions. El procés independentista, i les posicions consolidades d'un i altre entorn aquest assumpte però, ho encareixen extraordinàriament.

La reunió, que començarà a les 11.30h del matí, arriba després de setmanes de cuina entre la ministra d'Administracions Públiques, Meritxell Batet, i la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, i també de les pressions d'ERC i el PDECat, decisius al Congrés, per facilitar un diàleg sense renúncies prèvies.

Cadascú ha pogut fixar les seves posicions. El govern espanyol ha afirmat que no impedirà a Torra que plantegi el dret a decidir i l'execució d'un referèndum (el punt de partida de màxims del president és que Sánchez li doni "una solució" per fer factible el mandat republicà de l'1-O). Això reforça la posició catalana a l'hora de plantejar com a viable l'exercici d'aquest dret. El president espanyol, sotmès a una forta pressió per part del PP i Cs, es va encarregar de posar dics el divendres: va recórrer al TC la moció de JxCat, ERC i la CUP per fer efectiva la República que dijous havia votat al Parlament i va afirmar que era inviable l'exercici del dret a decidir.

Sánchez ha preparat la trobada amb el que ell considera gestos (i els independentistes el simple compliment de al llei) com ara l'acostament dels presos polítics a les presons catalanes. Uns gestos que no han fet, però, que Torra no fos el primer president a ser rebut a la Moncloa. Ho va ser el lehendakari Iñigo Urkullu, del PNB, soci prioritari dels socialistes i que van ser clau per enderrocar Rajoy. En la política de gestos també s'ha esforçat a fons la nova delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, que ha criticat la política frontista del seu antecessor, el popular Enric Millo, en els darrers mesos.  

Sense expectativa d'acords

La reunió d'avui és percebuda per les dues parts com l'obertura del diàleg més que no pas una trobada per arribar a acords concrets. De fet, Torra ja ha parlat d'una segona reunió, que ell voldria fer al setembre a Palau. Les opcions que, per qüestions protocol·làries, sigui així són, però, remotes. El president espanyol també vol seguir parlant, però no complaurà la demanda de Torra d'abordar el dret a decidir (caldria una reforma en profunditat de la Constitució que ni vol ni pot abordar) però està determinat a posar damunt la taula compromisos i propostes concretes per Catalunya, segons que afirma el seu entorn.

Torra, per contra, té la papereta d'administrar internament, amb els seus socis d'ERC i la CUP, el cop de porta de Sánchez al dret a decidir, que no deixa massa marge entre la unilateralitat per fer efectiu el mandat de l'1-O (la "finestra d'oportunitat", que ningú sap ni quan ni com s'obriria) o resignar-se a un marc autonòmic que ell no vol administrar. La legislatura catalana partia de la premissa de fer front a un govern espanyol (el de Rajoy i Cs) molt agressiu. Ara, el context ha canviat en les formes i el diàleg que avui s'obre n'és una prova. Però la negociació és encara molt lluny d'obrir-se malgrat el canvi de rasant.
 

Eren 23 demandes... i van acabar sent 46

Torra no anirà amb una nova llista de demandes al govern espanyol més enllà de la situació dels processats de l'1-O (el govern espanyol controla directament la Fiscalia General de l'Estat) i la necessitat de trobar una sortida al procés català mitjançant el dret a decidir. Sí que reiterarà les 46 peticions que va deixar damunt la taula de Mariano Rajoy, aleshores president en funcions, Carles Puigdemont en la seva darrera entrevista pública la primavera de 2016 (n'hi va haver una altra, secreta, el gener de 2017 quan el Govern ja havia posat rumb cap al referèndum unilateral). Aquelles 46 demandes van ser exactament el doble de les que Artur Mas havia presentat el juliol de 2014. Abordaven els incompliments en matèria pressupostària, d'inversions, incompliments de sentències del TC, la necessitat de posar fi a la conflictivitat al Constitucional -especialment en les lleis de tipus social- entre altres aspectes a més del referèndum. Les peticions d'alguns mitjans i empresaris catalans partidaris de la tercera via per a que les peticions de Mas primer i les de Puigdemont primer fossin considerades o ateses no van sorgir cap efecte. Torra les considera vigents però entén que són les comissions bilaterals Estat-Generalitat, que ja s'ha reactivat, les que han d'abordar-ne la concreció i que no poden eclipsar l'assumpte que més preocupa: el futur polític de Catalunya.