Dissabte a la tarda, camp de futbol de l'Espanyol. Des de la tribuna es compten trenta-una estelades que, tenint en compte l'angle mort, potser arribarien a quaranta. Si fa no fa les mateixes banderes espanyoles que es poden comptar entre un mar de banderes blanc-i-blaves -entre les quals alguna d'estelada d'aquest color, difícil de diferenciar-. La persona que s'asseu al meu costat em diu que l'Espanyol és un club plural i s'intueix que es queda amb ganes de dir 'més que el Barça'.
I té raó, esclar, perquè a Cornellà-el Prat queda clar que hi va gent que votarà 'Sí' i 'Sí', i segur que també n'hi ha que votaran 'Sí' i 'No' o simplement 'No'. Però també queda clar que n'hi ha, i molts, que ni volen votar ni estan disposats a permetre que voti ningú. I aquests últims són els que fan patir, perquè són els mateixos que tracten Shakira de puta -no sabem si per cantar en català o per ser la dona de Piqué, però tant fa una raó o l'altra- i els que increpen els culers a la sortida de l'estadi.
Aquests són els que la directiva Collet hauria de vigilar de ben aprop, perquè precisament ells són els que marquen la diferència amb l'afició blaugrana, on segur que també hi haurà de tot, però segur que els que tracten d'impedir la consulta són clarament una minoria. Perquè tant li fa si les estelades son poques o moltes, el que importa és que el 9 de novembre tots els catalans tinguem la capacitat de decidir lliurement el nostre futur.
I pel que fa al partit, la impressió és que ni l'Espanyol mereixia perdre ni el FC Barcelona ha fet gaires mèrits per guanyar, però no em facin cas que servidor no hi entén, de futbol.
