Setmana encara de ressaca de les eleccions espanyoles de diumenge. El PSOE de Pedro Sánchez no ensenya cartes més enllà de transmetre que amb Ciutadans hi ha poc a fer i que de Podem en vol els vots però no les polítiques ni ministres de carnet. Al PP hi ha més moviments. Pensant en les municipals, les europees i les autonòmiques a les comunitats de l'anomenada via lenta, Pablo Casado intenta un viatge al centre que, entre altres mesures, implica dir, ara sí, que Vox és l'extrema dreta.

La maquinària sí que s'ha activat pensant en les municipals. A Barcelona, Ernest Maragall i Manuel Valls han presentat propostes i els debats entre candidats ja són una constant. La batalla pels ajuntaments, que fa quatre anys ja van quedar molt fragmentats, serà molt dura a tota Catalunya malgrat que el temps de precampanya haurà estat pràcticament simbòlic pel encavalcament amb les eleccions espanyoles i que les europees també hi interferiran. Repassem els tres eixos sobre els quals gravitarà el 26-M:

1. El pols independentista. La campanya no es pot separar del debat nacional. Barcelona té un munt de carpetes (turisme, mobilitat, habitatge, treball de qualitat...) i la nacional n'és una més. Sempre hi ha sigut, amb més o menys intensitat, però el procés ha fet que guanyi vigor i els partits independentistes no han estat capaços d'arribar a cap acord de mínims, fet que la converteix en arma llancívola. No hi ha entesa en el model de ciutat ni tampoc en això malgrat que JxCat i ERC segueixen compartint el Govern de la Generalitat. Els votants esperen alguna cosa més que la genèrica promesa de la Barcelona capital d'estat o una amable cocapitalitat espanyola amb Madrid. El tema serà punt d'atenció en la pugna entre Esquerra i Junts, on veurem fins a quin punt aconsegueixen protagonisme la CUP i la candidatura de Jordi Graupera, Barcelona és capital.

Els resultats de les eleccions espanyoles deixen Esquerra en una bona posició després de l'aval dels votants a l'estratègia de Junqueras, que implica buscar ser-ne més i forçar un referèndum pactat que, per ara, no troba complicitats a l'estat més enllà de Podem. Les llums d’alarma estan enceses al PDECat i a la seva marca electoral, Junts per Catalunya, que té el suport de la Crida per a les eleccions municipals. No tant perquè el resultat del 28-A fos el pitjor de la història dels nacionalistes (les enquestes preveien un descens més acusat en escons) sinó perquè el dels republicans, amb els seus 15 escons, és excel·lent i això els preocupa en la pugna per Barcelona, però també en la de les diputacions i els consells comarcals. A les espanyoles, ERC els va guanyar còmodament a Mollerussa, Vic o Sant Cugat i els va doblar en vots en capitals que aspiren a retenir, com Tortosa, Manresa o Igualada.

Els alcaldes de JxCat esperen que Puigdemont pugui ser finalment candidat a les europees i que això permeti mantenir la tensió emocional mentre s'alimenta la possibilitat d'un retorn a Catalunya des de Waterloo. Esquerra busca, també a les europees, una revàlida definitiva a la seva estratègia i la CUP, a qui el pas per les institucions se'ls fa agredolç, pensa en la refundació però sense replantejar-se el seu rol d'oposició.

2. L'esquerra i la dreta... amb matisos. La "nova política" i la por dels partits a generar anticossos en alguna franja de l'electorat ha atacat la tradicional compartimentació ideològica, però el debat de les eleccions municipal farà difícil posar-lo sota la catifa. La recessió ha tingut efectes clars, com ara la sortida desigual de la crisi o una desconfiança creixent cap a l'establishment, i això inclou les grans companyies que actuen en règim d'oligopoli a l'hora de subministrar serveis bàsics com l'aigua, l'electricitat o els serveis funeraris. El govern d'Ada Colau ha intentat remunicipalitzar serveis o reordenar concessions com la de l'assistència domiciliària, i a Terrassa s'ha apostat per una via de remunicipalització de l'aigua.

El debat dels serveis, però també el de la gestió de l'espai públic i la seguretat tindran enfocaments ideològics. L'antiga Convergència, ara sense Unió i buscant atreure nous públics, manté ara posicions menys conservadores i, en canvi, és el PSC el que, a Barcelona i davant el "desordre" que atribueix a Colau, opta per un discurs que no té problemes en coincidir amb la dreta tradicional en assumptes com la seguretat o els ocupes. A la capital, els comuns, ERC o Valls no s'aparten del que els és previsible.

3. Vella política i noves realitats. Sempre passa que el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba d'arribar. El calendari electoral no atura la tensió i no ho facilita precisament. Després d'aquest cicle –i de la sentència del Suprem– vindran les catalanes i, si Sánchez no opta per aliances estables, ho tindrà difícil per assegurar-se una legislatura de quatre anys. Esgotar legislatures és l'excepció. A Catalunya, han emergit nous actors i altres tradicionals, com el PP, que ha perdut la meitat de les llistes, han de lluitar per no quedar esborrats del mapa.

ERC és qui presenta més candidatures i l'espai postconvergent lluita per mantenir la seva força a les comarques, preocupat per no haver desorientat més del compte el votant amb tanta sigla. Caldrà veure quin impacte tenen, a Barcelona i en algunes ciutats, les candidatures de les primàries impulsades per l'ANC. Tenen una força i composició molt desigual, però en comú tenen poc perfil ideològic i voluntat de sumar els decebuts amb la gestió que JxCat i ERC han fet del procés. El resultat del Front Republicà, que també buscava el vot enfadat, no és un bon auguri.

Els partits volen aparèixer com a nous i fora del sistema, fins i tot antisistema atacats per poders econòmics o mediàtics. Colau ho va fer i ho torna a fer ara en un intent de recuperar aquesta frescor malgrat que les desercions a la seva llista fan explícit fins a quin punt ha estat difícil fer casar la gestió del dia a dia i les expectatives que es van generar fa quatre anys. El projecte dels comuns com a partit ha embarrancat i de retenir Barcelona en dependrà el seu futur.