Mala llet. Aquest és un ingredient indispensable en la cuina dels polítics espanyols. N'utilitzen més que els catalans fan ús de la ceba. De fet, a la política catalana es cuina amb massa ceba: és rabiüda, sí, però només fa plorar. Fa mesos, la Federación de Madrid del PSOE va celebrar unes primàries extravagants per a les eleccions de la comunitat que envolta la capital del regne d'Espanya.

Per fer ombra a la "Presidenta" Aguirre, els socialistes es van embrancar en una lluita sucosa entre la candidata de l'aparell, Trinidad Jiménez - una noia que sembla extreta d'un quadre de Júlio Romero de Torres- i en Tomàs Gómez, un alcalde de matriu urbana i poligonera, amb vespa i professor universitari. La guerra es va declarar.

La derrota de l'aparachick va ser sonora. Si hi ha alguna cosa als ciutadans que ens agrada més que el futbol, fer burilles o dormir és tocar els collons. I allò devia ser una oportunitat d'or, d'aquelles que es donen poques vegades a la vida per gaudir de l'escassa llibertat per fer la punyeta. Així que la consigna del subconscient del militant de quota va ser clara: contra l'aparell.

Una situació que a Catalunya no es donaria ni per casualitat. Tant és així que fins i tot els candidats renovadors esdevenen bons minyons que perden la seva força i frescor per evitar entrar en guerres que, malgrat tot, guanyarien. El darrer exemple es va viure dissabte amb la presentació de la "falange macedònia" d'Oriol Junqueras per arribar a la presidència d'ERC. La diferència de la candidatura amb l'actual sanedrí republicà és que els números dos del politburó passen a número uns.

Lampedussa? Temor? Pragmatisme? Prudència? Renovació slow? Pau mediterrània? Refundació tranquil·la? Revolta zen? Intel·ligència? (Els polítics catalans de sinonímia i jocs florals sí que en saben)... o potser alguna sorpresa que bategi l'acord de "consens" com a Trinidad Junqueras? En qualsevol cas, sempre ens agradarà més la ceba que no pas la mala llet. La política catalana és així, i al capdavall no deu ser tan dolent que així sigui, fa més de mil anys que existim i encara no ens ha aniquilat mai ningú.