25
de febrer
del
2024
Actualitzat
el
26
de febrer
a les
12:37h
El 24 de febrer de 2022 al matí Europa s'estremia amb l'anunci de l'inici de l"operació especial militar" de Rússia contra Ucraïna. Concebuda inicialment com un cop militar, en qüestió de pocs dies havia de deposar el president Zelenski i el govern ucraïnès per a col·locar unes noves autoritats afins a Moscou i fer un cop de timó prorús al país. El seu fracàs inicial va esdevenir en una sagnant guerra de control i conquesta territorial.
Després de dos anys d'una resistència que ha comportat un cost humà molt elevat, el fantasma d'una possible derrota ucraïnesa sobrevola ara el continent. La davallada dels darrers mesos en l'abastiment d'armament i municions, especialment en artilleria i defenses antiaèries, ha deixat els cels ucraïnesos cada cop més desprotegits i a les forces terrestres amb unes dificultats creixents per a mantenir les seves posicions. El bloqueig del paquet de 60 mil milions de dòlars d'ajuda a Ucraïna per part del grup de congressistes republicans afins a Donald Trump a la cambra de representants, agrupats entorn del conegut com a Freedom Caucus, amenaça de causar seriosos problemes a les defenses ucraïneses en qüestió de pocs mesos.
Tot i les dificultats econòmiques derivades de les sancions occidentals, Rússia ha abocat tots els seus recursos industrials i humans al seu abast en demostrar per la via dels fets que la nació ucraïnesa no existeix i que el territori d'Ucraïna pertany a Rússia, buscant doblegar-la i subjugar-la. Per molt que sigui atroç i criminal, Vladímir Putin disposa d'una idea, i de mitjans disponibles per a portar-la a terme. Els ucraïnesos s'aferren una idea nacional sòlida i arrelada, però no tenen mitjans materials propis suficients per a imposar-la al seu territori i alliberar-lo. Occident té mitjans econòmics i materials, però no compta amb una idea forta al darrere que els mobilitzi al servei d'una pau justa.
Atrapats en les seves contradiccions, enfront de la dicotomia del tot o res que planteja Rússia la majoria dels països europeus han estat incapaços de copsar la dimensió històrica d'aquest conflicte, de produir una teoria de la victòria que vagi més enllà d'evitar que Ucraïna perdi la guerra i sigui totalment ocupada per Rússia. La manca d'una estratègia consistent també ha estat condicionada pel temor a una confrontació directa amb Rússia. La provisió d'armament ha estat gradual i esglaonada, posposant l'enviament d'armament com els caces F-16 i l'entrenament de pilots ucraïnesos, que podrien haver estat clau per a recuperar territoris aprofitant els períodes de feblesa de les forces russes, especialment entre finals de 2022 i els primers mesos de 2023.
El sentiment d'urgència es comença ara a fer evident a les cancelleries europees, especialment davant la creixent imprevisibilitat i les incerteses que genera la política nord-americana, amb una possible victòria d'un Donald Trump aïllacionista a les eleccions presidencials del novembre. Els vents comencen a bufar a favor d'un canvi de paradigma a la UE i d'avançar cap a la tan pregonada autonomia estratègica en matèria de defensa, augmentant les mateixes capacitats de producció militar també per bolcar-se en donar suport a Ucraïna de forma més efectiva. El 18 de gener França va anunciar l'enviament de 78 peces d'artilleria Howitzer Caesar aquest any, i de tres mil projectils d'artilleria al mes. Fa pocs dies Dinamarca va anunciar que enviarà a Ucraïna tots els seus estocs de munició d'artilleria, i a Alemanya es comença a desbloquejar l'enviament de míssils de creuer Taurus de 500 km d'abast. Convertir en fets les declaracions grandiloqüents implicaria, però anar molt més enllà, tenint en compte les necessitats colossals d'una guerra com la que es dona en aquests moments a l'est d'Europa, amb un front que cobreix més de 1000 km i amb una intensa activitat per colpejar objectius a les respectives rereguardes, especialment amb l'ús massiu de míssils i drons per part de les forces russes contra objectius civils a Ucraïna. Tot i el cansament psicològic i els elevats costos humans,el 70% d'ucraïnesos consideren que el seu país ha de seguir lluitant. Allò que necessiten són, però, mitjans per a poder continuar-ho fent.
Mentre Europa es troba a la seva cruïlla històrica, la guerra ha transformat Rússia, tancant-la en si mateixa i reforçant el seu vector tradicional més autoritari. També ha capgirat Ucraïna, reconnectant-la amb la seva essència nacional més genuïna a tall de supervivència, esmorteïda durant segles pel jou imperial rus. Als territoris ocupats, prop d'un 20% del total del país, les autoritats imposades per Moscou s'afanyen a mirar d'esborrar tot rastre d'ucraïnitat per a solidificar nacionalment i políticament les noves línies imposades per la via militar, mirant de fer irreversibles els avenços russos.Les deportacions de ciutadans deslleials i la substitució de la població local per altra de russa, el segrest de milers de nens per a ser russificats, o l'erradicació de la llengua ucraïnesa de l'educació i de l'administració, són algunes de les mesures que s'han portat a terme.
Una victòria militar russa o unes negociacions en els termes de Moscou implicarien un desmantellament de la sobirania ucraïnesa, i l'annexió de territoris més enllà del prop de 20% que ja controla en aquest moment. Igual que després de la Primera Guerra Mundial, de la Segona, i de la guerra freda, la història i el nou ordre europeu i global s'escriuen amb la tinta d'aquest conflicte. Rússia busca imposar la seva visió i les seves les regles del joc, obligant així a Occident a reconèixer-les com a vàlides. Un triomf rus faria que el món s'assemblés una mica més a allò que Rússia vol que sigui, i reconeixeria una esfera d'influència russa als països del seu entorn. També, a allò que Rússia és. La seva força com a far d'ultraconservadors i reaccionaris arreu guanyaria pes, en tant que model vencedor capaç de doblegar la voluntat d'europeus i nord-americans.
Travessant el Mar Negre i la Mediterrània oriental, la tragèdia ucraïnesa intersecciona amb la que des del 7 d'octubre es viu a 2.000 kilòmetres més al sud. La resposta militar israeliana a les atrocitats comeses per les brigades al-Qassam de Hamàs el 7 d'octubre, que van segar la vida de més de 1.000 persones, la major part de les quals civils, ha estat acarnissada. Dels més de 29.000 palestins morts la majoria són dones i infants. 1,7 milions de persones han estat desplaçades, ni més ni menys que el 75% de la població total de Gaza. Els bombardejos massius i sistemàtics han comportat la destrucció física de diversos municipis, deixant bona part de la regió en un estat no habitable. Els centres mèdics han estat durament colpejats, i només queden parcialment operatius 13 de 36 hospitals, i 13 dels 77 centres d'atenció primària de la franja. El càstig col·lectiu contra els palestins de Gaza ha provocat una catàstrofe humanitària agreujada pel bloqueig imposat durant bona part de l'operació militar, que ha negat als palestins l'accés a aliments, aigua potable, combustible, i comunicacions digitals. Mentrestant, la violència contra els palestins a Cisjordània s'ha incrementat, on prop de 400 palestins han estat assassinats des del 7 d'octubre.
Els múltiples crims de guerra i violacions del dret internacional humanitari s'han portat a terme amb la connivència dels Estats Units, que han renunciat a utilitzar de forma efectiva la seva influència envers una Israel àvida de restablir la seva reputació com a principal potència militar de la regió. A diferència del que va succeir a la guerra entre Israel i Hezbollah de l'estiu de 2006, el govern nord-americà ha renunciat a pressionar el govern israelià amenaçant d'interrompre el subministrament d'armament a fi que acceptés un alto el foc que aturés el vessament de sang civil. Durant mesos, el govern de Joe Biden ha portat a terme un bloqueig del Consell de Seguretat de Nacions Unides que impossibilita la imposició d'un alto el foc, rebutjant també el cas de genocidi que Sud-àfrica ha presentat contra Israel al Tribunal Internacional de Justícia. Un suport acrític i incondicional a les accions israelianes que van acompanyades de les d'altres països occidentals, com el Regne Unit o Alemanya.
Les crítiques furibundes d'Israel contra representants de Nacions Unides per condemnar les accions a Gaza s'uneixen al seu incompliment de desenes de resolucions del Consell de Seguretat i de l'Assemblea General de l'ONU durant les darreres dècades en relació amb l'ocupació dels territoris palestins. Aquest menyspreu sistemàtic de l'ordenament jurídic internacional per part del principal aliat d'Occident a l'Orient Mitjà contribueix a desmuntar encara més el conegut com a rules-based order, o ordre mundial basat en normes, que de forma encertada reivindiquen els líders europeus i nord-americans en altres contextos, com és el cas d'Ucraïna. El missatge que s'emet és que el dret internacional és a la carta, i que, que pel que fa a Occident i els seus aliats, es poden aplicar excepcions.
La lògica del recurs a la força com a fonament real del sistema polític global també es referma. Seguint el rastre de les anomenades "intervencions humanitàries" dels EUA i els seus aliats a l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica, violant el dret internacional en nom de la llavors anomenada guerra contra el terror, ara es consolida d'acord amb una estructura de poder cada cop més multipolar. Així, és aprofitada per free-riders geopolítics com Turquia o l'Azerbaidjan, amb qui diversos països europeus tenen un vincle estratègic, per a portar a terme les seves pròpies neteges ètniques amb total impunitat, en aquest cas contra els armenis.
El terreny erm que van deixant els dobles estàndards occidentals és aprofitat per un expansionisme rus que es retroba amb les seves pulsions imperials autocràtiques de forma cada cop més desacomplexada. Així, Vladímir Putin ha estat un dels principals beneficiats de la permissivitat dels EUA amb les accions d'Israel a Gaza, i el cinisme revisionista rus apuntala i accelera la demolició de l'ordre global basat en normes. Un cinisme al qual també recorre la Xina per a denunciar les vulneracions de drets perpetrades per Israel mentre practica una política sistemàtica de neteja ètnica dels uigurs o dels tibetans. Una Rússia i una Xina que intensifiquen el seu alineament estratègic amb l'Iran, qui aprofita el conflicte a Gaza per a activar els seus proxies a l'Orient Mitjà mentre incrementa l'enviament d'armament per recolzar Rússia en la seva guerra contra Ucraïna, juntament amb Corea del Nord.
La creixent erosió del sistema jurídic internacional va a la contra de la causa legítima dels ucraïnesos en defensa de la seva sobirania i autodeterminació. Els dobles estàndards occidentals dinamiten les opcions que països de l'anomenat Sud Global prenguin una posició més activa en suport d'Ucraïna per a avançar cap a una solució diplomàtica que sigui justa. Les diverses cimeres per la pau que han tingut lloc, com les de 2023 a Copenhagen, Jeddah (Aràbia Saudita), i Malta, o com la darrera de gener de 2024 a Davos van quedar en declaracions buides, i les reunions secretes mantingudes amb països asiàtics i africans per a apropar posicions no han prosperat.
Dos anys després de l'inici d'una guerra que ho ha canviat tot, la sort d'Ucraïna pateix l'elevat cost reputacional que Occident assumeix a Gaza. Com un diplomàtic d'un país del G-7 va reconèixer fa uns mesos al Financial Times: "Hem perdut definitivament la batalla del Sud Global (en relació amb Ucraïna). Oblidem-nos de regles, oblidem-nos d'ordre mundial. Mai més ens escoltaran". Davant d'un ordre global que es desfà una mica a cada mes que passa, la guerra a Ucraïna és i serà cada cop més una crua competició entre la conjunció entre voluntat i capacitat de les respectives parts en conflicte. Qualsevol solució negociada que es pugui produir serà una cristal·lització del seu resultat.
Com era d'esperar, Gaza i Ucraïna van ser els dos principals temes tractats a la Conferència de Seguretat de Múnic, la principal reunió anual del món en política internacional i defensa. Que va reunir centenars de representants polítics, d'organitzacions no governamentals, de think tanks i de l'acadèmia a la ciutat homònima entre el 16 i 18 de febrer. En absència de tota representació catalana en aquest fòrum, mentre es configuren les noves regles del joc d'un món cada cop més inestable, imprevisible, i conflictiu, a Catalunya continuem atrapats en els marcs caducs de la post-guerra freda, que des d'Occident pregonaven el triomf de la democràcia arreu del món per causes gairebé naturals. Una visió del món que fa aigües, amb uns paradigmes que s'extingeixen, i que en realitat mai van ser vertaders. Uns marcs que, de fet, són els que ens va portar al desastre de l'octubre de 2017 per una manca de comprensió total de les lògiques que governen el món.
El país continua necessitant recobrar i reconciliar-se amb una visió, amb una idea, que ens connecti amb un món que s'endureix a marxes forçades. Un enduriment del qual, a casa nostra, l'avenç i desacomplexament d'un espanyolisme catalanòfob cada cop més agressiu i que ha passat a l'ofensiva no deixa de ser-ne un mirall.
Després de dos anys d'una resistència que ha comportat un cost humà molt elevat, el fantasma d'una possible derrota ucraïnesa sobrevola ara el continent. La davallada dels darrers mesos en l'abastiment d'armament i municions, especialment en artilleria i defenses antiaèries, ha deixat els cels ucraïnesos cada cop més desprotegits i a les forces terrestres amb unes dificultats creixents per a mantenir les seves posicions. El bloqueig del paquet de 60 mil milions de dòlars d'ajuda a Ucraïna per part del grup de congressistes republicans afins a Donald Trump a la cambra de representants, agrupats entorn del conegut com a Freedom Caucus, amenaça de causar seriosos problemes a les defenses ucraïneses en qüestió de pocs mesos.
Tot i les dificultats econòmiques derivades de les sancions occidentals, Rússia ha abocat tots els seus recursos industrials i humans al seu abast en demostrar per la via dels fets que la nació ucraïnesa no existeix i que el territori d'Ucraïna pertany a Rússia, buscant doblegar-la i subjugar-la. Per molt que sigui atroç i criminal, Vladímir Putin disposa d'una idea, i de mitjans disponibles per a portar-la a terme. Els ucraïnesos s'aferren una idea nacional sòlida i arrelada, però no tenen mitjans materials propis suficients per a imposar-la al seu territori i alliberar-lo. Occident té mitjans econòmics i materials, però no compta amb una idea forta al darrere que els mobilitzi al servei d'una pau justa.
Atrapats en les seves contradiccions, enfront de la dicotomia del tot o res que planteja Rússia la majoria dels països europeus han estat incapaços de copsar la dimensió històrica d'aquest conflicte, de produir una teoria de la victòria que vagi més enllà d'evitar que Ucraïna perdi la guerra i sigui totalment ocupada per Rússia. La manca d'una estratègia consistent també ha estat condicionada pel temor a una confrontació directa amb Rússia. La provisió d'armament ha estat gradual i esglaonada, posposant l'enviament d'armament com els caces F-16 i l'entrenament de pilots ucraïnesos, que podrien haver estat clau per a recuperar territoris aprofitant els períodes de feblesa de les forces russes, especialment entre finals de 2022 i els primers mesos de 2023.
El sentiment d'urgència es comença ara a fer evident a les cancelleries europees, especialment davant la creixent imprevisibilitat i les incerteses que genera la política nord-americana, amb una possible victòria d'un Donald Trump aïllacionista a les eleccions presidencials del novembre. Els vents comencen a bufar a favor d'un canvi de paradigma a la UE i d'avançar cap a la tan pregonada autonomia estratègica en matèria de defensa, augmentant les mateixes capacitats de producció militar també per bolcar-se en donar suport a Ucraïna de forma més efectiva. El 18 de gener França va anunciar l'enviament de 78 peces d'artilleria Howitzer Caesar aquest any, i de tres mil projectils d'artilleria al mes. Fa pocs dies Dinamarca va anunciar que enviarà a Ucraïna tots els seus estocs de munició d'artilleria, i a Alemanya es comença a desbloquejar l'enviament de míssils de creuer Taurus de 500 km d'abast. Convertir en fets les declaracions grandiloqüents implicaria, però anar molt més enllà, tenint en compte les necessitats colossals d'una guerra com la que es dona en aquests moments a l'est d'Europa, amb un front que cobreix més de 1000 km i amb una intensa activitat per colpejar objectius a les respectives rereguardes, especialment amb l'ús massiu de míssils i drons per part de les forces russes contra objectius civils a Ucraïna. Tot i el cansament psicològic i els elevats costos humans,el 70% d'ucraïnesos consideren que el seu país ha de seguir lluitant. Allò que necessiten són, però, mitjans per a poder continuar-ho fent.
Mentre Europa es troba a la seva cruïlla històrica, la guerra ha transformat Rússia, tancant-la en si mateixa i reforçant el seu vector tradicional més autoritari. També ha capgirat Ucraïna, reconnectant-la amb la seva essència nacional més genuïna a tall de supervivència, esmorteïda durant segles pel jou imperial rus. Als territoris ocupats, prop d'un 20% del total del país, les autoritats imposades per Moscou s'afanyen a mirar d'esborrar tot rastre d'ucraïnitat per a solidificar nacionalment i políticament les noves línies imposades per la via militar, mirant de fer irreversibles els avenços russos.Les deportacions de ciutadans deslleials i la substitució de la població local per altra de russa, el segrest de milers de nens per a ser russificats, o l'erradicació de la llengua ucraïnesa de l'educació i de l'administració, són algunes de les mesures que s'han portat a terme.
Una victòria militar russa o unes negociacions en els termes de Moscou implicarien un desmantellament de la sobirania ucraïnesa, i l'annexió de territoris més enllà del prop de 20% que ja controla en aquest moment. Igual que després de la Primera Guerra Mundial, de la Segona, i de la guerra freda, la història i el nou ordre europeu i global s'escriuen amb la tinta d'aquest conflicte. Rússia busca imposar la seva visió i les seves les regles del joc, obligant així a Occident a reconèixer-les com a vàlides. Un triomf rus faria que el món s'assemblés una mica més a allò que Rússia vol que sigui, i reconeixeria una esfera d'influència russa als països del seu entorn. També, a allò que Rússia és. La seva força com a far d'ultraconservadors i reaccionaris arreu guanyaria pes, en tant que model vencedor capaç de doblegar la voluntat d'europeus i nord-americans.
La connexió amb Gaza
Travessant el Mar Negre i la Mediterrània oriental, la tragèdia ucraïnesa intersecciona amb la que des del 7 d'octubre es viu a 2.000 kilòmetres més al sud. La resposta militar israeliana a les atrocitats comeses per les brigades al-Qassam de Hamàs el 7 d'octubre, que van segar la vida de més de 1.000 persones, la major part de les quals civils, ha estat acarnissada. Dels més de 29.000 palestins morts la majoria són dones i infants. 1,7 milions de persones han estat desplaçades, ni més ni menys que el 75% de la població total de Gaza. Els bombardejos massius i sistemàtics han comportat la destrucció física de diversos municipis, deixant bona part de la regió en un estat no habitable. Els centres mèdics han estat durament colpejats, i només queden parcialment operatius 13 de 36 hospitals, i 13 dels 77 centres d'atenció primària de la franja. El càstig col·lectiu contra els palestins de Gaza ha provocat una catàstrofe humanitària agreujada pel bloqueig imposat durant bona part de l'operació militar, que ha negat als palestins l'accés a aliments, aigua potable, combustible, i comunicacions digitals. Mentrestant, la violència contra els palestins a Cisjordània s'ha incrementat, on prop de 400 palestins han estat assassinats des del 7 d'octubre.Els múltiples crims de guerra i violacions del dret internacional humanitari s'han portat a terme amb la connivència dels Estats Units, que han renunciat a utilitzar de forma efectiva la seva influència envers una Israel àvida de restablir la seva reputació com a principal potència militar de la regió. A diferència del que va succeir a la guerra entre Israel i Hezbollah de l'estiu de 2006, el govern nord-americà ha renunciat a pressionar el govern israelià amenaçant d'interrompre el subministrament d'armament a fi que acceptés un alto el foc que aturés el vessament de sang civil. Durant mesos, el govern de Joe Biden ha portat a terme un bloqueig del Consell de Seguretat de Nacions Unides que impossibilita la imposició d'un alto el foc, rebutjant també el cas de genocidi que Sud-àfrica ha presentat contra Israel al Tribunal Internacional de Justícia. Un suport acrític i incondicional a les accions israelianes que van acompanyades de les d'altres països occidentals, com el Regne Unit o Alemanya.
Les crítiques furibundes d'Israel contra representants de Nacions Unides per condemnar les accions a Gaza s'uneixen al seu incompliment de desenes de resolucions del Consell de Seguretat i de l'Assemblea General de l'ONU durant les darreres dècades en relació amb l'ocupació dels territoris palestins. Aquest menyspreu sistemàtic de l'ordenament jurídic internacional per part del principal aliat d'Occident a l'Orient Mitjà contribueix a desmuntar encara més el conegut com a rules-based order, o ordre mundial basat en normes, que de forma encertada reivindiquen els líders europeus i nord-americans en altres contextos, com és el cas d'Ucraïna. El missatge que s'emet és que el dret internacional és a la carta, i que, que pel que fa a Occident i els seus aliats, es poden aplicar excepcions.
La lògica del recurs a la força com a fonament real del sistema polític global també es referma. Seguint el rastre de les anomenades "intervencions humanitàries" dels EUA i els seus aliats a l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica, violant el dret internacional en nom de la llavors anomenada guerra contra el terror, ara es consolida d'acord amb una estructura de poder cada cop més multipolar. Així, és aprofitada per free-riders geopolítics com Turquia o l'Azerbaidjan, amb qui diversos països europeus tenen un vincle estratègic, per a portar a terme les seves pròpies neteges ètniques amb total impunitat, en aquest cas contra els armenis.
El terreny erm que van deixant els dobles estàndards occidentals és aprofitat per un expansionisme rus que es retroba amb les seves pulsions imperials autocràtiques de forma cada cop més desacomplexada. Així, Vladímir Putin ha estat un dels principals beneficiats de la permissivitat dels EUA amb les accions d'Israel a Gaza, i el cinisme revisionista rus apuntala i accelera la demolició de l'ordre global basat en normes. Un cinisme al qual també recorre la Xina per a denunciar les vulneracions de drets perpetrades per Israel mentre practica una política sistemàtica de neteja ètnica dels uigurs o dels tibetans. Una Rússia i una Xina que intensifiquen el seu alineament estratègic amb l'Iran, qui aprofita el conflicte a Gaza per a activar els seus proxies a l'Orient Mitjà mentre incrementa l'enviament d'armament per recolzar Rússia en la seva guerra contra Ucraïna, juntament amb Corea del Nord.
La creixent erosió del sistema jurídic internacional va a la contra de la causa legítima dels ucraïnesos en defensa de la seva sobirania i autodeterminació. Els dobles estàndards occidentals dinamiten les opcions que països de l'anomenat Sud Global prenguin una posició més activa en suport d'Ucraïna per a avançar cap a una solució diplomàtica que sigui justa. Les diverses cimeres per la pau que han tingut lloc, com les de 2023 a Copenhagen, Jeddah (Aràbia Saudita), i Malta, o com la darrera de gener de 2024 a Davos van quedar en declaracions buides, i les reunions secretes mantingudes amb països asiàtics i africans per a apropar posicions no han prosperat.
Dos anys després de l'inici d'una guerra que ho ha canviat tot, la sort d'Ucraïna pateix l'elevat cost reputacional que Occident assumeix a Gaza. Com un diplomàtic d'un país del G-7 va reconèixer fa uns mesos al Financial Times: "Hem perdut definitivament la batalla del Sud Global (en relació amb Ucraïna). Oblidem-nos de regles, oblidem-nos d'ordre mundial. Mai més ens escoltaran". Davant d'un ordre global que es desfà una mica a cada mes que passa, la guerra a Ucraïna és i serà cada cop més una crua competició entre la conjunció entre voluntat i capacitat de les respectives parts en conflicte. Qualsevol solució negociada que es pugui produir serà una cristal·lització del seu resultat.
Com era d'esperar, Gaza i Ucraïna van ser els dos principals temes tractats a la Conferència de Seguretat de Múnic, la principal reunió anual del món en política internacional i defensa. Que va reunir centenars de representants polítics, d'organitzacions no governamentals, de think tanks i de l'acadèmia a la ciutat homònima entre el 16 i 18 de febrer. En absència de tota representació catalana en aquest fòrum, mentre es configuren les noves regles del joc d'un món cada cop més inestable, imprevisible, i conflictiu, a Catalunya continuem atrapats en els marcs caducs de la post-guerra freda, que des d'Occident pregonaven el triomf de la democràcia arreu del món per causes gairebé naturals. Una visió del món que fa aigües, amb uns paradigmes que s'extingeixen, i que en realitat mai van ser vertaders. Uns marcs que, de fet, són els que ens va portar al desastre de l'octubre de 2017 per una manca de comprensió total de les lògiques que governen el món.
El país continua necessitant recobrar i reconciliar-se amb una visió, amb una idea, que ens connecti amb un món que s'endureix a marxes forçades. Un enduriment del qual, a casa nostra, l'avenç i desacomplexament d'un espanyolisme catalanòfob cada cop més agressiu i que ha passat a l'ofensiva no deixa de ser-ne un mirall.