Juan Pando amb el seu ramat. Foto: Adrià Costa.
És mitja tarda. És dimecres. Fa aquell fred cabró de març. Ha plogut. A dalt de tot de Lúcar, un poblet d'Almeria, jeu en un pedrís un home gros. D'aquells grossos amables. Contempla cofoi un ramat eixerit d'ovelles i chotillos. "Buenas tardes, ¿me permite que me siente, caballero?", li pregunto. "Haga usted el favor", respon. No fa falta dir res més. L'home, pastor, amb un jersei desllanagat, m'ha pres la mida. Un cop ha confirmat que som periodistes i catalans, ha agafat aire.
"He viscut 40 anys a Andorra", explica en Juan Pando. Té dos fills que s'hi han quedat. Són andorrans. No està gens preocupat per BPA. Fa una ganyota que ho explica tot això de la banca andorrana. "No parlo català perquè no parlo ni l'andalús", assegura rialler. "La meva dona, en canvi, el parla perfectament", afegeix.
Ara jubilat, pastura el seu ramat lluint un cert aspecte de pastor hipster. Neteja les parcel·les dels seus veïns perquè aquestes bèsties no miren prim i s'ho foten tot. Ensenya el seu cortijo. Fa goig. Toca el d'en Juan y Medio. Un mite mediàtic andalús. No fa ni llet ni formatge. Només pastura sense bastó, ho fa amb un aixadell, i es distreu.
Té temps i és un dels homes que forma part d'una peculiar història migratòria d'aquest poblet d'Almeria. L'any 1927, un senyor anomenat José Mesas va emigrar de Lúcar a les mines de Súria i Cardona, al Bages. Cansat de la mineria va fer cap a Andorra, concretament al Pas de la Casa, i s'hi va quedar. Va generar efecte crida i molts dels seus veïns hi van pujar. Molts van fer fortuna. Van obrir botigues que després han esdevingut luxoses perfumeries del Principat. Molts van tornar a Lúcar, d'altres hi mantenen fabuloses cases. I l'alcalde, el metge José Antonio González, d'aquesta història n'ha editat un llibre que ha regalat a les autoritats andorranes.
Placa del carrer Pas de la Casa de Lúcar (Almeria). Foto: Adrià Costa
