El 13 de maig del 2014, ara fa poc més d'un any, uns encara desconeguts van serrar el Pi de les Tres Branques. En van tallar una de les branques i la primera sensació que molts vam tenir és la de ràbia. Ràbia perquè ens havien ferit l'orgull de la identitat i la bellesa del paisatge. Ràbia perquè ens havien ferit a l'arrel dels sentiments i a l'essència de la mare terra. Però, amb el pas de les hores, aquella ràbia es va anar transformant en força. Una força sorgida de la consciència. De la consciència que ningú et pot robar allò que portes  a l'interior.

Molts portem a dins el Pi de les Tres Branques. Rebrota quan algú el recorda. Quan tornen a la memòria matins d'infància, o jornades combatives, o tardes de complicitat, o nits de pell erissada. I és ara, quan falten poques hores per a una jornada transcendent, quan els símbols prenen protagonisme. Quan ens toca decidir a qui concedim el timó dels nostres municipis i, en gran mesura, del nostre país. Quan ens toca pronunciar-nos per decidir el nostre futur.

Que els comicis municipals tenen un vincle amb el futur polític de Catalunya, per a molts és clar. Quin repartiment de forces en sortirà? És incert. Quina és la formació política a qui tocaria depositar la confiança? És una elecció molt personal i a la qual hauria d'arribar cadascú amb elements de judici i pocs condicionants. Potser, per a això serveixen els símbols. Per expressar el que és difícil de concretar. I, encara que els hagin fet retirar d'alguns ajuntaments, a molts, el que ens dóna esperança és el fet de guiar-nos per un estel. Un estel blanc, com el que mostrava el camí als pobles lliures des de l'inici dels temps. O vermell, com el d'aquells que es van revoltar contra la injustícia. Però, per a tots, com aquella branca, que mai podran acabar de serrar.