El PSC està en un embolic endimoniat. D'una banda, necessita dir que l'Estatut ha quedat pràcticament indemne després de la sentència del Tribunal Constitucional però, en paral·lel, es veu obligat -a través de la seva màxima autoritat institucional- a convocar una manifestació. Això, amb la paradoxa afegida d'anar-hi, però des de la segona filera i intentant que no els relacionin amb el lema principal, que diu, simplement, "Nosaltres decidim, som una nació". O sigui que hi van, però sense anar-hi gaire.

Una contradicció que neix ja des del primer discurs, poques hores després de fer-se pública la sentència, quan José Montilla va voler deixar clar que només assistiria una manifestació si era encapçalada per una bandera quatribarrada, sense cap altra indicació més enllà de la geogràfica. Dit d'una altra manera, el PSC ha acabat plantejant la primera manifestació del món que procura no reivindicar res.

Tot plegat és d'una feblesa argumental tan gran que deixa el PSC com a únic partit de tot l'arc parlamentari que no sap si la sentència és bona o dolenta, que es queixa -poc- però acata -del tot- mentre els seus companys de Madrid (ministre i ministra inclosos) amaguen un somriure cada vegada que escolten unes declaracions d'Alfonso Guerra. En fi, que la cosa és tan surrealista que aviat serà impossible imitar Montilla.