Montserrat Tura és una persona capaç i, com a consellera, ha exhibit un bon sentit de la institució. A més, ha tingut la sort de ser substituïda per Joan Saura i el seu equip, un grup de persones que revaloritzen qualsevol que els hagi precedit. Tot plegat la fa un bon actiu per a aquesta campanya electoral.

El que ja és més complicat és apreciar aquesta -tan publicitada- essència catalanista que, segons totes les cròniques, caracteritza l'exalcaldessa de Mollet. Aquests dies ha concedit un munt d'entrevistes per tot arreu, però no s'acaba de trobar en què consisteixen exactament els "matisos" que, segons ella, la separen de José Montilla en l'àmbit nacional.

De fet, Tura segueix, fil per randa, l'argumentari oficial pel que fa a les relacions amb Espanya ("El PSOE ha de fer possible l'aprovació de lleis orgàniques que permetin la descentralizació de l'Estat") i el socialisme espanyol ("la nostra relació amb el PSOE és fraternal i de coincidència amb el projecte social, però en cap cas de submissió"). Frases que podria subscriure perfectament José Montilla i, canviant-ne les sigles, la mateixa Alícia Sànchez-Camacho.

El segon lloc a les llistes és un honor purament simbòlic, atorgat per l'aparell de qualsevol partit en una llista tancada. No té conseqüències pràctiques més enllà de la campanya electoral i tampoc no acostuma a ser tingut en compte pels electors. I suposo que per tot això el PSC ha decidit que, bah, tampoc no està de més posar una lupa d'augment sobre la suposada heterodòxia catalanista de Montserrat Tura.