Amics,

 

En nom de la Comissió de la Dignitat, gràcies per haver vingut. A tots vosaltres i a tots els que ens han recolzat durant aquests anys però que avui no han pogut venir, gràcies per aquesta demostració de dignitat nacional. Volem tornar a fer un agraïment especial a totes les personalitats estrangeres que, escandalitzades davant aquest atemptat històric, ens han recolzat sempre públicament. I també a totes aquelles persones que, sense ser catalanes d'origen, en unir la seva veu a la nostra han volgut defensar la seva dignitat i la nostra.

 

Perquè és per dignitat que reclamem el retorn dels papers. És per dignitat que som aquí. Sí, el lema que ens aplega avui, «La Nació Catalana diu PROU, volem tots els papers», la primera cosa que vol expressar és la nostra dignitat com a poble, una dignitat que repetidament s'ha volgut trepitjar, sense aconseguir-ho mai. És sempre l'agressor, l'injuriador, o el seu còmplice, aquell que perd la dignitat, perquè actua indignament. Nosaltres, en canvi, no anem contra ningú, absolutament contra ningú. Tampoc volem, però, que se'ns ataqui injustament i sobretot que es continuï avui amb un atac que va començar la dictadura. Això no ho podem permetre. Senzillament, per dignitat.

 

La història dels retorn dels papers que són a Salamanca és tan llarga, tan dramàtica, sovint tan esperpèntica, que ens n'hem cansat. Ja està bé! Ja n'hi ha prou! Volem tots els papers, i els volem de seguida. Per què? Doncs, senzillament, perquè són nostres, perquè van ser robats a les nostres institucions, a les nostres organitzacions, a centenars i milers de particulars de tota la nació. Perquè, a més, aquests papers van servir per espiar, perseguir, empresonar, torturar i assassinar molts compatriotes.

 

Com pot ser que al cap de gairebé setanta anys de la llei franquista d'incautació i de gairebé trenta anys de constitució espanyola, l'Estat no hagi demanat perdó, com ha passat arreu del món en casos semblants? Com pot ser que no s'hagi afanyat a reparar el mal fet, ni que sigui tornant simplement papers que no li pertanyen, papers que no té dret de conservar i, de fet, ni tan sols de mirar? Com pot ser? Haurem de dubtar de l'esperit democràtic del nou Estat espanyol? Haurem de dubtar del seu respecte pels drets humans? No és aquesta una qüestió d'humanitat i de moral democràtica? Doncs, PROU, volem tots els papers!

 

Algú dirà que ni tan sols no es tracta d'una qüestió d'humanitat i de moral, sinó que és una qüestió de legalitat, i que precisament el govern espanyol ja ha fet una llei de retorn, ja ha posat les bases per al retorn, que fins i tot ja ha retornat uns quants centenars de caixes. Certament, és sobretot una qüestió de legalitat; certament, ja s'han retornat algunes caixes i hi ha una llei. Però, justament d'aquí prové la nostra crítica més inapel·lable: per què el govern espanyol no compleix la seva pròpia llei en aquesta qüestió? I, certament, no la compleix.

 

Ha començat per no complir ni la primera operació retorn que es va fer a començaments del 2006, aviat farà dos anys: llavors, d'aquell conjunt de lligalls inventariats el 1982, se'n van retenir 7 a Salamanca. Al cap de poc, la Audiencia Nacional va ordenar que també es tornessin aquells set lligalls. I això, encara no s'ha fet.

 

El govern espanyol ha continuat per no complir la llei de 17 de novembre del 2005, aviat farà també dos anys. Abans, però, d'assenyalar l'incompliment, no haurem de dir que és increïble que, trenta anys després de la mort del dictador, s'hagués de fer encara una llei per retornar uns papers incautats il·legalment? Sí, il·legalment. Entendre això és el punt clau de tot plegat. I un dels problemes més greus de la democràcia espanyola és que no ha considerat el franquisme com un parèntesi d'il·legalitat sinó com un període de legalitat, diferent de la nostra, però igualment legal. Això sol ja repugna a qualsevol consciència democràtica, almenys a consciències democràtiques a Alemanya, Itàlia, Portugal, l'Argentina o Xile, per exemple. Es veu, però que, a Espanya, les coses no funcionen igual i és ben clar que, almenys en aquest cas, no funcionen pas millor.

 

Aquesta llei del 2005 ja va venir després d'un acord del Congreso de los Diputados de 18 de maig del 2004, en què s'instava el govern espanyol a iniciar un diàleg amb el de la Generalitat per, literalment, «resoldre el contenciós plantejat». Però, quin contenciós? Com pot ser que, en democràcia, es consideri que la reclamació d'un espoli fet durant la dictadura genera un contenciós? No és el món a l'inrevés això? Certament, és el món a l'inrevés, perquè és el món que el franquisme va capgirar i que, almenys en això, continua encara capgirat. El que s'havia d'haver fet era retornar-ho tot a la seva posició original, tornar-ho tot -papers inclosos- a la legalitat perduda. I fer-ho de forma immediata. Si un decret de Franco va espoliar els ciutadans de documents i pertinences seves, un decret de la democràcia havia d'haver reparat de cop la injustícia. Es vol fer veure que ara s'és més legal, que se segueixen els passos i tràmits que la dictadura no va seguir: no és cert, perquè ara es pren la dictadura com a norma de legalitat i es fan tràmits respectant aquella il·legalitat, és a dir, es converteix en legal aquella il·legalitat. No calia, doncs, fer una llei, però la tenim. Almenys la llei reconeix el dret del Govern de Catalunya de recuperar el seu patrimoni històric. I, segons la llei, és també el Govern català qui, des de la legitimitat de ser el nostre govern ja en temps de la República, és ara competent per rebre tots els papers catalans i per encarregar-se de restituir-los als seus legítims propietaris.

 

Malgrat, però, tots aquests reconeixements, la llei tampoc no es compleix. I la llei s'ha de complir. Perquè ja es va crear la Comissió Mixta prevista. I també una comissió tècnica per validar la identificació de dos milions de documents, comissió que va acabar la seva feina fa un any. Des de llavors, però, el Ministeri no s'ha volgut reunir amb la Generalitat ni ha volgut atendre el Conseller de Cultura, amb qui tenia l'obligació, per llei, de reunir-se, perquè al cap de tres mesos de la seva identificació –d'això, ja en fa nou-, els documents havien de ser retornats als seus legítims propietaris. Aquest és un tracte de menyspreu inacceptable envers el Govern de Catalunya.

 

Sorprenentment, quan se li reclama el compliment de la llei, el senyor Ministre de Cultura espanyol diu que és ell qui la vol complir i no pas els qui reclamem el retorn dels papers, perquè per això, primer s'ha de crear un Centro Documental de la Memoria Histórica i que llavors ja es farà la resta. El ministre s'equivoca almenys dues vegades més: primer, perquè la llei li mana que creï aquest Centro en el termini d'un any de l'entrada en vigor de la llei, i encara no ho ha fet, al cap de gairebé dos anys; segon, perquè la llei dóna terminis per al retorn dels papers i en cap cas, en cap cas, no els connecta amb la creació d'aquell Centro. És el ministre qui fa aquesta connexió, i si la fa de bona fe, la fa per ignorància de la llei. Però nosaltres no tenim cap culpa dels errors del ministre i dels incompliments del govern espanyol. Sobretot no en tenen cap culpa les víctimes de la dictadura que s'han trobat anys i panys sense protecció legal i que ara es troben amb una llei que tampoc no els protegeix, perquè no s'aplica. Es troben, doncs, altre cop desprotegits. Una democràcia no pot permetre això. Si ho permet, es desacredita, es fa irrellevant, inútil. Nosaltres no ho podem permetre.

 

És per tot això que «la Nació Catalana diu PROU, volem tots els papers»: els vol la nació sencera, els Països Catalans, i molt especialment el Principat i el País Valencià, les institucions, els ajuntaments i els particulars; els volem tots i els volem de seguida, no pas perquè ara, després de tants anys i tants incompliments, ens hagi vingut una pressa sobtada, sinó perquè ja n'estem tips d'esperar. Les víctimes no poden esperar més. Qui les faci esperar, sense sentit humanitari i incomplint la pròpia legalitat, es farà còmplice dels agressors que van obtenir tots aquells papers com un botí de guerra.

 

Resultaria increïble i insultant que el govern espanyol tornés a tenir por de la reacció d'alguns, com en va tenir el 1995 davant un primer anunci de retorn. Que se li hagi canviat el nom al carrer que reté l'Archivo a Salamanca i ara s'anomeni oficialment «Calle del Expolio» només pot ser entès com una provocació feixista que considera que els oprimits són els opressors. Per sort, fins aquí pot arribar la nostra ironia democràtica i podem dir que sí, que ja hi estem d'acord, que aquell carrer és el de l'espoli i que ho deixarà de ser el dia que en surtin els nostres papers, tots els nostres papers.

 

Que, evidentment, han de sortir a la llum del sol, no amb nocturnitat i por com es va fer el 2006, no com si nosaltres fóssim els lladres, sinó que han de sortir amb tots els honors i amb tota la consideració d'una reparació històrica. Seria un error enorme per part del govern espanyol esperar que aquesta situació injusta i il·legal s'anés eternitzant i que esperés que un altre govern, o potser dos o tres més, anessin alimentant allò que han anomenat «el contenciós».

 

Nosaltres no tenim encara cap contenciós amb ningú. Nosaltres només volem el que és nostre i que la dictadura ens va robar. I ho volem de seguida, que sempre serà massa tard. Si això continués així, però, és segur que tindríem contenciós. Perquè la paciència democràtica també es pot acabar. Per això és precisament democràtica.