Quan el sol de les onze del matí, -sol generós i picantet- pinta la plaça Gispert de Manresa, esdevé un miracle: es descobreix un racó de la ciutat de Sant Ignasi que ha resistit a l'urbanisme del no-lloc que els socialistes han practicat els darrers anys. Viure un dimecres en aquest escenari encomiable regala alguna sorpresa. Faig un cafè amb tres patriotes convençuts que les coses es poden canviar. Debatem, enraonem i acabem amb el clàssic "ja ho veurem".

En una altra taula de la terrassa dolça on la cambrera batega feina, hi rau un gran tipus: s''anomena Adam Majó, és l'etern regidor de la CUP a Manresa. Un xicot llest i murri. S'ha llicenciat en Filologia germànica. La gent que es llicencia en Filologia germànica és especial, si més no, curiosa. Ens saludem amb rigor de coneguts amb la confiança i la complicitat que compartim part d'ideologia. Li pregunto com veu aquesta remor sobre la fusió, coalició o front independentista per anar a Madrid. Sé quina serà la resposta. I faig diana: l'Adam reivindica la fórmula del Pacte de Sant Sebastià. "Acords com aquells sí que són útils: més que unitat electoral, unitat d'acció!", sentencia amb fermesa de consigna.

L'Adam recorda amb passió pedagògica el pacte firmat a Donosti el 17 d'agost de 1930. En aquell "pacte entre cavallers" s'hi van sumar des dels lerrouxistes, passant per Manuel Carrasco i Formiguera i arribant fins la CNT. L'acord era molt simple i es va despatxar amb una simple nota de premsa repicada als principals diaris de l'Estat a les planes interiors. Com que això del republicanisme era divers i transversal van decidir no complicar-se la vida i acordar que fos quin fos el resultat electoral si sumaven suficients escons o poder liquidarien la monarquia borbònica i instaurarien la República; fins i tot preveien un estatut d'autonomia per a Catalunya. L'acord va funcionar, el que no va funcionar és Espanya; però això són figues d'un altre paner.

A la vista de la biodiversitat independentista que ratoneja per tots els racons escolto amb atenció les paraules de l'Adam. Faig un reset i m'adono que potser no va equivocat. Al capdavall ja ho canten en Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries:

""Hem de ser amics i
dient les coses clares
mai no tindrem embolics,
si tu poses la carxofa,
jo hi posaré el conill.
A mi no m'heu d'emprenyar
si hi ha conill i carxofa
i guitarra per tocar".