Espanya es presenta als catalans com el pitjor veí imaginable. Segons ens diuen oficialment, el Regne d'Espanya faria tot el possible per expulsar els catalans de la Unió Europea i, tot seguit, tractaria de vetar-ne el reingrés fins a l'infinit. El ministre d'Afers Estrangers, a més, ha al·ludit als altres quatre països que encara es neguen a reconèixer Kosovo (Xipre, Grècia, Romania i Eslovàquia) com al front anticatalà -comandat per la pròpia Espanya- que destruiria qualsevol possibilitat de normalització de les futures relacions internacionals de l'Estat Català.

Els espanyols també amenacen amb la ruïna econòmica a partir d'una barrera d'aranzels que muntarien contra Catalunya i que impediria, segons ells, que l'economia catalana pogués sobreviure. A banda d'això, són constants les insinuacions que suggereixen un boicot econòmic radical als productes i serveis catalans, que faria que unes empreses tanquessin i les altres abandonessin Catalunya per traslladar-se a Espanya. Davant d'aquest panorama infernal, el fet que el PP català digui que Espanya deixaria els títols universitaris catalans sense efecte és ben poca cosa.

Tota aquesta voluntat d'intimidació contrasta amb els interessos dels espanyols que, naturalment, haurien de passar per un bon veïnatge amb Catalunya, el seu soci comercial més important. Però no. Espanya, a diferència del que procura amb Portugal, diu ser capaç d'arruinar-se mentre a Catalunya li passi igual. Tot plegat, l'indici més obvi que cal abandonar ràpidament un estat que només ens ofereix dues possibilitats: el sotmetiment o la destrucció.