Crec que, com a ciutadans que volem decidir i com a país que ha assumit un repte, hem d'estar orgullosos de Marta Rovira, Joan Herrera i Jordi Turull. Es tracta de les tres persones que han assumit el mandat més difícil de la història recent de Catalunya, tot acceptant portar la veu i la voluntat de la majoria del poble català a un àmbit on només els espera el menyspreu i la desconsideració. A diferència de quan l'Estatut, ara el PP i el PSOE saben que no hi ha marge per a la farsa ni la maniobra de partit i seran implacables.

Però Turull, Rovira i Herrera són persones de conviccions, que representen els catalans que han sortit i sortiran al carrer una vegada i una altra, fins que aquest país retorni al seu lloc al món. Tots tres van a estendre la mà al poble espanyol, però no se sotmetran. Aquesta vegada, no.

Per això, més o menys, puc posar-me en la pell i les emocions d'Herrera, Turull i Rovira. Però, francament, no sé imaginar-me amb quins ulls se'ls podran mirar els vint-i-cinc catalans del PP i el PSOE que, des de la seva condició de representants electes, votaran contra la voluntat explícita del poble català. Són vint-i-cinc persones que en el moment de prémer el botó vermell contra el Parlament de Catalunya hauran decidit que l'obediència està per sobre de la democràcia. Pobra gent.