La visita del rei espanyol Felip VI a terres catalanes -no el confongueu amb el rei espanyol Joan Carles I, que tots dos vesteixen igual-, ha estat considerada pel botiflerisme nostrat com el gran gest que s'esperava de la corona vers Catalunya. Ha arribat, ha llegit en català amb dicció passable i ha deixat anar que la seva filla està encantada de la vida de ser princesa de Girona malgrat el que en pensin els gironins.
Felip intenta agradar alhora que procura justificar el seu càrrec, i és per això que entre les seves paraules altisonants sobre l'esforç comú i bla-bla-bla aprofita per introduir el concepte 'monarquia constitucional', dos mots que son pare no acostumava a utilitzar en la mateixa frase. És aquest un aspecte significatiu i gens gratuït dels textos que li fan llegir, que si més no demostra que qui li escriu els discursos és més espavilat que el que els redactava pel seu antecessor.
Ara bé, el que cal plantejar-se és si aquesta política de gestos, de mitjos somriures i de missatges còmplices sobre la importància de l'idioma català realment servirà per a que la monarquia sigui acceptada i legitimada en una societat catalana que a dia d'avui s'inclina clarament per un sistema de govern republicà per a un futur estat català independent. Algú hauria d'explicar a Felip -si és que no han fet ja- que cap gest que faci cap a Catalunya servirà per minvar el sentiment de rebuig que la seva figura desperta en aquest país. Toqui de peus a terra, majestat, que una majoria de catalans ja no estem per fer la gara-gara a cap monarca. Encara que alguns cridin 'visca el rei', ves quin remei.
