És curiosa aquesta aversió que tenen els polítics a ser xiulats. Sobretot perquè viuen d'un ofici que -igual que els àrbitres de futbol, per exemple- es dedica a aplicar unes regles de joc que, en el seu cas, a més, han redactat ells mateixos als parlaments. Els polítics trien i decideixen, beneficien i perjudiquen, premien i castiguen, recapten i subvencionen, nomenen i cessen... El seu poder es basa, justament, en totes aquestes capacitats. A més, no acostumen a trobar-se de cara, posem per cas, amb els aturats que generen les seves polítiques.

El problema arriba quan munten un acte patriòtic. Aleshores es veuen obligats a que hi hagi un cert acompanyament popular, uns centenars de persones que omplin el segon terme dels protagonistes, que sempre són ells. És allò que abans es deia poble i ara ciutadania i que queda bé sempre i quan aplaudeixi fervorosament mentre agita petites banderetes amb entusiasme.

Però d'innocents d'aquests ja en van quedant pocs. I els polítics d'aquí es troben que els diuen de tot davant Rafael Casanova i als d'allà els passa el mateix en veure passar la cabra de la Legió. Per això enguany les ofrenes de l'Onze de setembre s'han fet amb el poble a tres cantonades i en silenci rigorós. I per això mateix Carme Chacón pensa expulsar els que xiulen a Madrid.

És a dir que, tot plegat, diu molt en favor del gremi dels àrbitres.