Fa temps que tinc la sensació que, a Catalunya, tot es fa amb desídia. És com si després del mal anomenat procés no hi hagués ningú amb esma de fer res que valgui la pena. Tothom es mou arrossegant els peus, i a tot arreu hi ha zombis que fan coses per inèrcia, abatuts. La política fa una mandra terrible en aquesta comunitat autònoma de cartó pedra, i no abandonar-se al cinisme enmig de tanta degradació requereix un cert esforç.

Però entre els cínics i els displicents hi ha gent que mira d’obrir escletxes de manera desinteressada perquè encara creu en alguna cosa. Gent que és viva i té ganes de sacsejar aquesta indolència des d’allò que és seu i coneix bé, motivats a qui l’única cosa que els fa mandra és no fer res. No n’hi ha gaires, però n’hi ha.

La Joventut Clàssica Orpheus n’és un exemple: una associació formada per músics que pretenen fer reviure els clàssics i democratitzar-ne l’accés, allunyant-se d’uns equipaments culturals on hi ha la mateixa gent fent les mateixes coses des de fa dècades. La idea és fugir d’un món cultural que –quan no busca els txim-poms per atraure turistes– es dedica a muntar grans produccions que ningú no pot pagar, mentre els músics del país surten a guanyar-se la vida fora.

El vídeo de presentació que han fet és tota una declaració d’intencions, molt amunt en el barem màxima bellesa o mínima cursileria: no hi parla ningú -prou xapes buides- i acaben fotent el piano al foc. Abracen la tradició i la magregen sense por perquè la tradició que no és viva no és tradició. No es tracta de fer les coses faciletes i lleugeres perquè arribin a tothom, sinó que entenen que la música només arribarà a tothom si se la treu d’aquests calaixos elitistes on no passa l’aire.

La idea és de Xavi Pardo i Xavi de la Fuente, mestre i alumne, i el seu primer projecte és un joc de miralls en què “cada generació aporta a la tradició la seva manera de concebre l’obra, de sentir-la, de fer-la seva i actual. Un emmirallar-se amb la tradició i un retorn d’aquesta a la nova generació en un moviment continu i constant”. I ara ve la cursileria: em sembla que no ens podem permetre que aquesta gent no tingui èxit.