La fotografia d'ahir, amb els quatre expresidents, demostra que, en un moment històric com aquest, la unitat és fàcil perquè el diagnòstic és comú. I això és perfectament traslladable a una proporció majoritària i transversal de la societat catalana, que ha arribat a la conclusió -alguns fa molt de temps, d'altres darrerament- que Espanya, almenys en el seu format constatable i permanent, és un llast per al futur polític, econòmic i social de Catalunya.

La paradoxa és que aquest diagnòstic comú no es trasllada a una franja quantitativament infinitessimal, però qualitativament decisiva dels catalans, que són els que determinen les estratègies dels partits polítics d'aquest país. I no és per mala fe ni -només- per incompetència, sinó perquè l'impuls d'ocupar o conservar el poder és massa angoixant com per mantenir el país com a prioritat.

La manifestació de demà pot encetar un capítol destacat en els llibres d'història de Catalunya o quedar-se en una fotografia més, la tercera consecutiva, que demostra la força extraordinària del catalanisme al carrer i, en paral·lel, la seva impotència política. De moment, aquest dissabte la ciutadania té un encàrrec. Dilluns, passarà als líders del catalanisme. I seran ells els que seran recordats o oblidats.