“Si tu no hi vas, ells tornen”. L'eslògan de campanya electoral del PSC per a les eleccions espanyoles del 2008 no només anava dirigit al seus votants fidels, sinó, i sobretot, als electors que a Catalunya voten patits que se situen en l'eix nacional català però que a Madrid trien la papereta en funció de l'eix dreta-esquerra espanyola. El nínxol de mercat és prou significatiu: el 20% dels catalans que participen tant al Parlament com al Congrés. És a dir, que un de cada cinc votants trien CiU, i en menor mesura ICV, a Catalunya, però es passen al PSOE a Madrid per evitar que guanyi el PP. En aquest cistell de vot dual també hi ha electors de CiU que opten pel PP al Congrés, precisament per evitar la victòria socialista, però la seva influència en el resultat final és menor que en el cas de CiU-PSOE. Pel que fa a ERC, la presència del vot dual entre els seus electors és insignificant, més procliu a l'abstenció diferencial en comicis espanyols, a excepció de les eleccions del 2004 en què ERC va treure 638.000 vots, superant totes les eleccions catalanes.

En les eleccions del “Si tu no hi vas, ells tornen”, el PSC-PSOE va obtenir a Catalunya gairebé 1.700.000 vots per a Zapatero, més del doble dels 796.000 que va aplegar José Montilla per al PSC als comicis catalans del 2006. En canvi, CiU, que al Parlament havia obtingut 935.000 vots, a Madrid va baixar fins els 774.000 vots, un 17% menys. El PP, per la seva banda, va duplicar vots al Congrés, amb 604.000 vots dels catalans, quan a la Cambra catalana només havia aconseguit 316.000 paperetes.

Sociovergència a les urnes
Per què un votant de CiU pot deixar de ser-ho quan li parlen de Madrid? O un convençut ecosolialista es pot desfer del prefix “eco” quan li pregunten pel Congrés espanyol? Els resultats electorals, els sondeigs d'opinió i les valoracions de candidats configuren un perfil d'elector dual més fàcil d'entendre del que pot semblar. Pedro Riera, investigador de l'Institut Juan March i autor de l'estudi L'evolució del vot dual a Catalunya, per a l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB (ICPS), considera que “la percepció que té l'elector del cap de llista és determinant a l'hora de quantificar les probabilitats d'observar un vot dual, si bé les valoracions del candidat en el fons estan marcades per la ideologia, el sentiment de pertinença nacional i la identificació partidista de l'enquestat”. En el cas del vot dual PSC-CiU a finals dels vuitanta i principis dels noranta, “els catalans que es decantaven per l’opció socialista a les eleccions generals i per la federació nacionalista als comicis autonòmics eren aquells que, malgrat que la seva ideologia era clarament socialista, valoraven molt millor Jordi Pujol que Raimon Obiols. El candidat era més important que les sigles”, argumenta Riera.  

L'autor de l'estudi també remarca l'exemple del vot dual intern a Catalunya que es va detectar entre ICV i el PSC entre el 2003 i el 2006. Mentre el PSC va perdre vots amb el canvi de candidat, de Maragall a Montilla, ICV en va guanyar amb el mateix candidat, Joan Saura, perquè “una petita part dels electors del PSC que veien bé Pasqual Maragall, el 2006 van preferir el perfil més catalanista i menys centralista que els oferia el candidat ecosolialista, que va recollir 40.000 vots més que el 2003”.

ERC: pocs infidels, més abstenció
Aquest analista apunta que el vot dual més significatiu té lloc entre el PSC i CiU per una raó molt bàsica, “són els partits que poden guanyar les eleccions a Catalunya, igual que a Madrid ho són el PP i el PSOE, i aquí el vot dual esdevé vot útil”. El vot dual CiU-ERC també existeix, però la seva influència en els resultats finals és imperceptible. “Evidentment, hi ha electors que voten CiU a les generals i ERC al Parlament, pensant que CiU podrà arribar a acords importants a Madrid, però com que es tracta de dos partits nacionalistes que no aspiren a guanyar les eleccions espanyoles, els seus votants són molt més fidels, i o bé voten el mateix partits als dos comicis, o bé deixen de votar al Congrés”, analitza Pedro Riera.

Més vot dual a les nacions sense estat
En els darrers temps, dues de les variables tradicionalment utilitzades per explicar el comportament electoral dels ciutadans, la classe social i la identificació partidista, perden força en benefici de la imatge que transmet el candidat. A parer de l'autor de l'estudi, la tendència a l'alça del vot dual pot ser conseqüència d'altres processos més generals que també es registren a Europa, com l'augment de la volatilitat electoral o els baixos nivells d'identificació partidista com a conseqüència del desencís dels electors: “Fa cinquanta anys, els ciutadans tendien a identificar-se amb la ideologia d'un partit, i sempre votaven per ell independència de qui en fos el cap de llista. Però d'un temps ençà, cada vegada és més freqüent veure partits al govern a Europa que duren només una legislatura perquè no són capaços de transmetre credibilitat ni de fidelitzar el seu vot”.

El vot dual és molt característic de Catalunya, però també d'Euskadi, Galícia i d'altres territoris europeus en què part de la població es defineix com una nació sense estat. L’Scottish National Party (SNP) i Plaid Cymru, partits nacionalistes a Escòcia i Gal•les respectivament, obtenen els seus millors resultats a les eleccions autònomes traient-li vots sobretot al Partit Laborista. A Galícia, hi ha cert vot dual PsdG-BNG, potencials membres d’un govern de coalició anti-PP. I a Euskadi, il•legalitzacions de partits a banda, les formacions d’àmbit estatal (PSE i PP) treuen més vots en conjunt que els partits d’àmbit no estatal (PNB, EA, Aralar) a les eleccions generals, però no pas a les autonòmiques.