04
de setembre
de
2018, 22:35
Actualitzat:
06
de setembre,
20:41h
"No em presentaré a gaire eleccions més", va dir Xavier Domènech en un debat de Podem Catalunya el passat 4 d’abril. Era el primer símptoma d’un esgotament polític i personal de qui ha estat l’arquitecte dels comuns, l’argamassa d’una confluència nascuda fa un any i mig que mai ha acabat de funcionar i queda ara oberta en canal i amb Ada Colau com a únic referent a set mesos de les municipals. Què ha abocat Domènech a dimitir tant del càrrec del Parlament com del lideratge de Catalunya en Comú i de Podem?
Fill de llibertaris, militant del catalanisme de Pi i Margall i més activista que polític, l’historiador era la figura de consens entre els actors d’una confluència que va néixer amb dificultats –Podem va quedar-ne inicialment fora- el 8 d’abril del 2017. Com han reconegut dirigents com Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, ell era, a més de la persona idònia per un projecte de suma de la nova esquerra que es defineix com a sobiranista però no independentista, el dirigent que no generava anticossos en el titànic repte d’aplegar sota un mateix paraigües Barcelona en Comú, ICV, EUiA i, més tard, Podem.
El per què del seu esgotament
Però el que havia de ser un projecte de l’esquerra alternativa sobiranista capaç de sacsejar el tauler polític a nivell català després d’haver guanyat dues eleccions generals al 2015 i al 2016 i d’haver conquerit l’Ajuntament de Barcelona ha deixat de ser un projecte il·lusionant per a Domènech. Fins al punt de deixar la política. "Ell era l’arquitecte i ja se sap què passa quan l’arquitecte marxa de l’edifici. El projecte ja no és el que era quan va néixer", assegura un dels dirigents que es va implicar en la fundació del partit. A més dels costos en la vida personal que suposava compaginar el fet de liderar dos partits –Catalunya en Comú i Podem Catalunya- i presidir el grup al Parlament –després d’haver capitanejat durant dos anys En Comú Podem al Congrés- Domènech s’ha trobat amb la difícil gestió de la pugna interna dins dels comuns.
Que els dirigents independents guanyessin pes i que la direcció deixés de configurar-se en base a quotes de partits per constituir una identitat comuna que guanyés adeptes en l’esquerra sobiranista era una de les seves aspiracions perquè el projecte madurés un any després de la seva creació. Però el mal resultat a les eleccions del passat 21 de desembre, quan els comuns van obtenir només 8 diputats, va deixar al descobert una guerra fratricida que encara ara no està conclosa i que va començar a ser lliurada en el procés de renovació de càrrecs de la direcció de fa dos mesos.
La batalla fratricida
Les diferències internes són de fons i d’estratègia. Hi ha un sector, que s'ubica en l'òrbita d'ICV i una part de la direcció de Barcelona en Comú propera a Colau, que considera que cal marcar distàncies amb l'independentisme, abonar un projecte federalista que creuen més viable ara que el PSOE capitaneja la Moncloa. És aquest sector el que va plantar un pols a Domènech per desplaçar del comandament dirigents independents i part de la direcció d’EUiA. Els arraconats ara alerten que el partit corre el risc de ser una "ICV 2.O" i que l’estratègia hauria de ser teixir complicitats amb ERC i eixamplar el projecte dins de l'espai sobiranista i d'esquerres.
La pinça ICV-BComú se’n va sortir tot frenant l’ascens d’Alamany al colideratge del partit, que ha acabat assumint personalment Ada Colau. "Veiem amb preocupació que Colau es converteixi en l'alcaldessa d'ICV", assegurava un dirigent coneixedor de la situació fa tot just dos mesos.
Els costos de les diferències estratègiques
El resultat de tot plegat va tenir costos: Alamany va renunciar a quedar-se en una direcció que pretenia impulsar una línia amb la qual no hi combrega i fins ara s’ha centrat en el seu paper de portaveu al Parlament. Independents com Marc Parés, fins aleshores coordinador de programes i a qui Domènech havia encarregat inicialment la nova direcció, o el líder del partit a Terrassa, Xavier Matilla, s’han negat fins ara a formar part de l’anomenat nucli del partit, el pinyol de presa de decisions. El plantejament d’ICV i de Barcelona en Comú era que Susanna Segovia assumís Organització i l’ecosocialista Candela López es fes càrrec de la carpeta de municipalisme. El desacord no s’ha resolt fins a tal punt que el partit porta dos mesos bloquejat i, segons afirmen diferents dirigents consultats, en letargia. La sortida de Domènech obliga a ressetejar-lo.
Però el preu més alt, sens dubte, ha estat la dimissió d’un Domènech que sempre ha exhibit un caràcter conciliador dins i fora del partit i a qui les disputes internes, que no ha sabut gestionar, li han passat factura a nivell personal. Va dir que sí a Iglesias quan li va demanar que deixés la universitat i fes el salt a la política. Va embrancar-se en l’aventura de construir el que ell volia que fos el PSUC del segle XXI, va encapçalar les generals dues vegades, va haver de gestionar el fracàs de les catalanes i va tornar a dir amén a Iglesias quan va promoure que, a més de Catalunya en Comú, rescatés Podem Catalunya de la crisi oberta després de la dimissió d’Albano Dante Fachin i liderés dos partits alhora.
Ara, Domènech ha dit prou per agafar de nou les regnes de la seva vida fora de la política i el projecte dels comuns passa a la zona de cures intensives, amb el risc de perdre el seu esperit fundacional i a l’espera que algú agafi el bisturí a set mesos d'unes eleccions municipals que són clau per a Colau.
Fill de llibertaris, militant del catalanisme de Pi i Margall i més activista que polític, l’historiador era la figura de consens entre els actors d’una confluència que va néixer amb dificultats –Podem va quedar-ne inicialment fora- el 8 d’abril del 2017. Com han reconegut dirigents com Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, ell era, a més de la persona idònia per un projecte de suma de la nova esquerra que es defineix com a sobiranista però no independentista, el dirigent que no generava anticossos en el titànic repte d’aplegar sota un mateix paraigües Barcelona en Comú, ICV, EUiA i, més tard, Podem.
El per què del seu esgotament
Però el que havia de ser un projecte de l’esquerra alternativa sobiranista capaç de sacsejar el tauler polític a nivell català després d’haver guanyat dues eleccions generals al 2015 i al 2016 i d’haver conquerit l’Ajuntament de Barcelona ha deixat de ser un projecte il·lusionant per a Domènech. Fins al punt de deixar la política. "Ell era l’arquitecte i ja se sap què passa quan l’arquitecte marxa de l’edifici. El projecte ja no és el que era quan va néixer", assegura un dels dirigents que es va implicar en la fundació del partit. A més dels costos en la vida personal que suposava compaginar el fet de liderar dos partits –Catalunya en Comú i Podem Catalunya- i presidir el grup al Parlament –després d’haver capitanejat durant dos anys En Comú Podem al Congrés- Domènech s’ha trobat amb la difícil gestió de la pugna interna dins dels comuns.
Que els dirigents independents guanyessin pes i que la direcció deixés de configurar-se en base a quotes de partits per constituir una identitat comuna que guanyés adeptes en l’esquerra sobiranista era una de les seves aspiracions perquè el projecte madurés un any després de la seva creació. Però el mal resultat a les eleccions del passat 21 de desembre, quan els comuns van obtenir només 8 diputats, va deixar al descobert una guerra fratricida que encara ara no està conclosa i que va començar a ser lliurada en el procés de renovació de càrrecs de la direcció de fa dos mesos.
La batalla fratricida
Les diferències internes són de fons i d’estratègia. Hi ha un sector, que s'ubica en l'òrbita d'ICV i una part de la direcció de Barcelona en Comú propera a Colau, que considera que cal marcar distàncies amb l'independentisme, abonar un projecte federalista que creuen més viable ara que el PSOE capitaneja la Moncloa. És aquest sector el que va plantar un pols a Domènech per desplaçar del comandament dirigents independents i part de la direcció d’EUiA. Els arraconats ara alerten que el partit corre el risc de ser una "ICV 2.O" i que l’estratègia hauria de ser teixir complicitats amb ERC i eixamplar el projecte dins de l'espai sobiranista i d'esquerres.
La pinça ICV-BComú se’n va sortir tot frenant l’ascens d’Alamany al colideratge del partit, que ha acabat assumint personalment Ada Colau. "Veiem amb preocupació que Colau es converteixi en l'alcaldessa d'ICV", assegurava un dirigent coneixedor de la situació fa tot just dos mesos.
Els costos de les diferències estratègiques
El resultat de tot plegat va tenir costos: Alamany va renunciar a quedar-se en una direcció que pretenia impulsar una línia amb la qual no hi combrega i fins ara s’ha centrat en el seu paper de portaveu al Parlament. Independents com Marc Parés, fins aleshores coordinador de programes i a qui Domènech havia encarregat inicialment la nova direcció, o el líder del partit a Terrassa, Xavier Matilla, s’han negat fins ara a formar part de l’anomenat nucli del partit, el pinyol de presa de decisions. El plantejament d’ICV i de Barcelona en Comú era que Susanna Segovia assumís Organització i l’ecosocialista Candela López es fes càrrec de la carpeta de municipalisme. El desacord no s’ha resolt fins a tal punt que el partit porta dos mesos bloquejat i, segons afirmen diferents dirigents consultats, en letargia. La sortida de Domènech obliga a ressetejar-lo.
Però el preu més alt, sens dubte, ha estat la dimissió d’un Domènech que sempre ha exhibit un caràcter conciliador dins i fora del partit i a qui les disputes internes, que no ha sabut gestionar, li han passat factura a nivell personal. Va dir que sí a Iglesias quan li va demanar que deixés la universitat i fes el salt a la política. Va embrancar-se en l’aventura de construir el que ell volia que fos el PSUC del segle XXI, va encapçalar les generals dues vegades, va haver de gestionar el fracàs de les catalanes i va tornar a dir amén a Iglesias quan va promoure que, a més de Catalunya en Comú, rescatés Podem Catalunya de la crisi oberta després de la dimissió d’Albano Dante Fachin i liderés dos partits alhora.
Ara, Domènech ha dit prou per agafar de nou les regnes de la seva vida fora de la política i el projecte dels comuns passa a la zona de cures intensives, amb el risc de perdre el seu esperit fundacional i a l’espera que algú agafi el bisturí a set mesos d'unes eleccions municipals que són clau per a Colau.