El Barça disputa aquest dissabte la cinquena final consecutiva de la Copa del Rei. La relació del conjunt català amb la competició és idíl·lica. No hi ha cap equip que, a nivell de palmarès, pugui ni tan sols fer ombra a les 29 copes culés. La realitat política dels darrers anys, però, ha sobrepassat en repetides ocasions -almenys a escala mediàtica- els èxits futbolístics. L'afició blaugrana, que ha agafat reiteradament la bandera de la reivindicació, veu en les finals d'aquest torneig un escenari immillorable per a la protesta política. Xiulades històriques, mars d'estelades, sancions i algun procediment judicial obert. Així són els precedents d'un partit marcat de dalt a baix per la política.

2009, la primera gran xiulada

13 de maig del 2009. Es complien ja onze anys sense rastre del Barça en una final de la Copa del Rei. Mestalla, l'estadi del València, rebia el que acabarà sent considerat un dels millors equips de la història del futbol. Aquella nit es va començar a dibuixar l'emblemàtic Triplet del conjunt de Pep Guardiola. A davant, l'Athletic de Bilbao. A les graderies, dues aficions agermanades pel compromís amb les reivindicacions històriques, polítiques i culturals dels seus respectius països. D'una banda, catalans. De l'altra, bascos.

Els rumors s'obre una xiulada a l'uníson contra l'himne espanyol i el rei d'Espanya -aleshores el cap d'Estat encara era Joan Carles I- havien anat agafant cos en els dies previs a la final. Ara bé, la realitat va acabar superant totes les previsions. Més de 50.000 ànimes van ofegar la megafonia amb una històrica xiulada que va marcar un precedent i va encetar un debat soterrat a Espanya sobre el respecte als símbols nacionals. Tothom semblava donar per fet que eren intocables, indubtables i incriticables. Aquesta discussió s'allarga fins al dia d'avui i torna ara a estar d'actualitat com a prèvia del partit entre el Barça i el Sevilla d'aquest cap de setmana.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Rr4FwNAotaI[/youtube]

La mateixa acció de protesta es va tornar a repetir dos anys després, també a Mestalla, en la final entre els culers i el Reial Madrid. L'efervescència del procés català, immers de ple en aquells temps en la lluita pel dret a decidir, va tornar a omplir d'estelades mitja graderia i els xiulets es van tornar a imposar per sobre de l'himne espanyol reproduït pels altaveus. 

TVE, protagonista de la final del 2012

La final entre el Barça i l'Athletic de Bilbao al Vicente Calderón el 2012 va concentrar (de nou) tots els focus mediàtics en els instants previs a l'inici del matx. Canvi d'escenari, mateix procediment. Ara bé, des de les institucions es va intentar per activa i per passiva aigualir una xiulada inevitable. El debat havia calat fons en el sí de l'administració estatal i ja formava part d'alguns discursos polítics.

La megafonia de l'estadi madrileny va sonar a tot drap -més fort que mai- i TVE va aixecar molta polseguera per apujar el volum de l'himne espanyol. La cadena estatal va desmentir-ho, tot i que la música va sonar molt més forta que la xiulada per televisió, i a peu de gespa va ser a l'inrevés.

Injúries a la Corona i ultratge a Espanya des de la graderia del Camp Nou

La protesta política de l'afició del Barça contra els símbols espanyols i la monarquia va tenir el seu màxim apogeu l'any 2015. El context era el més potent possible. El Camp Nou va acollir la final i, per primera vegada, la xiulada va ser promoguda de forma massiva per diferents entitats i associacions cíviques sobiranistes. Per la seva banda, l'ANC i la plataforma a favor de les seleccions catalanes van fer una crida a omplir d'estelades l'estadi blaugrana. Es van repartir, fins i tot, xiulets i d'altres artefactes per fer el màxim de soroll possible. 

Èxit rotund. El rei Felip VI va aparèixer a la llotja del Camp Nou i la graderia va externalitzar el seu rebuig al monarca amb més força que mai. La xiulada va ser ensordidora. I la reacció posterior de l'aparell de l'Estat no es va quedar pas curta. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=hEvfDptRQ8Q[/youtube]

Per primera vegada, l'acció de protesta va passar de ser només un dels punts calents de les tertúlies futbolístiques al llarg i ample del país a estar, directament, sobre la taula de l'Audiència Nacional. L'exhibició d'estelades i els xiulets passaven, en aquest precís moment, a ser una qüestió judicial amb totes les conseqüències que aquest escenari implica. El debat sobre la llibertat d'expressió va copsar titulars i primeres planes a dojo. 

Els efectes d'aquesta pressió de la justícia espanyola han tingut nom i cognoms: Santiago Espot. El president de Catalunya Acció ha estat condemnat a una pena de dotze mesos de multa, amb una quota diària de 20 euros, i una quantitat final a pagar de 7.200 euros. Els delictes? injúries a la Corona i ultratge a Espanya com a promotor de la xiulada.

Un pas endavant en la censura contra el moviment sobiranista

L'aclaparadora rellevància de la polèmica del 2015 es va traduir en més duresa i contundència per part del govern espanyol l'any següent. L'objectiu era clar: reprimir de soca-rel les reivindicacions sobiranistes dels aficionats culers. El 2016, també a l'antic estadi de Atlètic de Madrid, es va prohibir directament l'accés de banderes independentistes al recinte. Així ho justificava la delegada de l'executiu central a Madrid, Concepción Dancausa. L'acció de l'estat espanyol per censurar la protesta, però, va quedar tan sols en un intent. Es van escoltar un any més els xiulets i -tot i que amb menys presència que en anys anteriors- també hi van onejar estelades. 

Finalment, a la darrera final de la Copa del Rei, que va enfrontar el conjunt català amb l'Alabès, es va tornar a reproduir la mateixa pel·lícula. En aquella ocasió, polítics unionistes com Xavier Garcia Albiol, president del Partit Popular a Catalunya, van expressar el seu rebuig als xiulets i van confessar sentir, fins i tot, "vergonya".

Set finals, set xiulades. Allò que va començar com una acció reivindicativa més (de tantes) de l'afició d'un club lligat històricament al catalanisme, ha acabat convertint-se, gairebé, en un tema d'Estat. La frontera entre futbol i política fa temps que ja no és perceptible -si és que ho ha estat mai- i l'afició blaugrana -reflex fidel de la realitat catalana- no està disposada a deixar passar cap oportunitat per fer visible l'enuig d'una part important dels ciutadans de Catalunya amb la monarquia espanyola i l'onada repressiva de l'Estat.

La Champions League, el quadrilàter de reivindicació més internacional

Partit rere partit, el Camp Nou acull milers d'aficionats culers provinents d'arreu del món. Tots ells -exceptuant casos molt puntuals-, seduïts per la possibilitat de veure jugar en directe a alguns dels millors jugadors de la història, ocupen els seients de la graderia de l'estadi aliens a reivindicacions com els crits d'independència en el minut 17 i 14 segons o pancartes a favor de la llibertat dels presos polítics. En els partits de Champions League, a més, cal afegir-hi la ja tradició de xiular l'himne de la competició. Els culers estrangers s'estranyen i, en molts casos, pregunten quins motius hi ha darrere d'aquesta protesta. En aquest cas és, clarament, la lluita per la llibertat d'expressió.

L'afició del Barça no només protesta en les finals de la Copa del Rei. Ho fa sempre que pot i allà on pot. I, evidentment, una de les competicions esportives més seguides arreu del planeta és un escenari impagable. En aquest cas, però, el moviment de protesta polític inherent a l'aficionat culer ha portat el club a un conflicte directe amb la UEFA.

Cal remuntar-se a principis de juny del 2015. Any de la consecució del segon triplet de la història del club i amb la prèvia d'una xiulada històrica -ja repassada en aquest article- en la final de la competició copera. L'organisme va multar el Barça -a partir de l'escrit d'una informadora que va veure el partit des del sofà de casa- perquè l'afició va lluir estelades -vistes com un símbol extraesportiu- a la final de la Champions League disputada a Berlín.
 
La decisió va indignar l'afició que, esperonada per les entitats sobiranistes, va mobilitzar-se per tenyir d'estelades el Camp Nou i ofegar l'himne del torneig europeu en el següent partit de l'equip a casa. Aquests fets es van traduir en una nova multa de 40.000 euros i, més endavant, una altra de 150.000. El club es va negar a pagar-les i van optar per recórrer el cas.

UEFA i Barça han signat una treva per suspendre temporalment les sancions, però la graderia de l'estadi blaugrana no perdona i, partit rere partit, els aficionats estrangers del Barça continuen presenciant, bocabadats, com milers de persones s'alcen en senyal de protesta.