D'aquí a poc Josep Antoni Duran Lleida farà 61 anys. Una edat esplèndida per fer política, sobretot quan qui s'hi implica és una persona que prové del món professional i està disposat a posar la seva experiència al servei de la comunitat. No és el cas de Duran, sense activitat en cap sector que no sigui el de la política professional a partir del 1979. Són 33 anys consecutius en què el líder etern d'UDC ha anat perfinant un perfil polític paradoxal, basat en què no s'ha d'actuar políticament, sinó acceptar el que hi ha.

Duran és l'home que ens recorda, cada dia, que el que s'ha de fer és anar a Madrid i no pas a Itaca. Que ens anirà millor obeïnt. Que si féssim més bondat no se'ns enfadarien als ministeris i ens farien alguna carretera de tant en tant. Que val més col·locar un Eugeni Gay al Tribunal Constitucional que manifestar-nos-hi en contra... Duran és la Ramoneta que intenta dissimular el que fa cada nit.

La qüestió és que, després de tres dècades llargues, Duran s'ha quedat sol. Sol en la seva generació política, sol en unes posicions que el catalanisme ha superat fa molt de temps i sol defensant el que diguin a Madrid. De fet, el problema és que a Espanya se n'han adonat i ja comencen a reclamar-li que retorni el passaport diplomàtic que li va regalar el PP després d'aquells copets a l'esquena tan madrilenys. I Yusepantoni sap que Roma deixa de pagar quan deixes de ser-li útil.