Que Barcelona fa pudor és una realitat tan evident com els plataners de la Rambla. Però Barcelona no només put de merda i litres d’orina de guiri borratxo. Barcelona fa anys que fa ferum de mort en vida, de cartó pedra podrit per l’especulació, de ciutat deshumanitzada, que expulsa el seu veïnat i que cada dia és una mica menys habitable.

Aviat farà vuit anys que els cants de sirena del cosmopolita «¡sí de puede!» van arribar a l’Ajuntament de la ciutat amb la capitana Colau al capdavant, prometent transformar Barcelona per fer-la una ciutat on es pogués viure. En aquell moment jo ja feia tres anys que havia hagut de deixar la ciutat on vaig néixer perquè no podia permetre’m el luxe de llogar-hi un pis i encara menys de fer-ho al meu barri, Gràcia. Un barri reconvertit en un femer d’usurers de l’habitatge, de moderns amb butxaques plenes i de ciutadans del món que obren i tanquen botigues de disseny i locals d’empanades a la velocitat de la llum. «Els hipsters vingueren que de Gràcia ens tragueren». La frase la dic de conya, de tant en tant, però el drama va ser literal. De fet, de la meva colla de quan era jove ja no queda ni un de sol al barri on ens vam criar. Ens van expulsar a tots de casa nostra.

Però la pena inicial del desarrelament forçat aviat es va convertir en el plaer d’una vida millor, més tranquil·la, més sana i més humana, on els meus fills creixen fent noves arrels. Uns al·licients que compensen, de llarg, el drama de la manca de serveis i de la lamentable comunicació en transport públic des de molts punts del país amb la capital. Aquell petit detall que els escuders barcelonins de la crema de cotxes obliden perquè només surten de la ciutat per anar —en cotxe— de cap de setmana a la segona residència i en general, no tenen ni la menor idea del que suposa fer un trajecte amb transport públic fins a Barcelona des d’Igualada, Solsona, Lleida, Tortosa o Ripoll. Tot amb tot, aquella recança ja fa molts anys que es va convertir en una barreja d’alleujament, d’odi i amor cap a la capital de Catalunya. D’alleujament perquè afortunadament ja fa anys que vaig arribar a la conclusió que per tornar a viure-hi m’hi haurien d’obligar a punta de pistola, perquè no tinc cap mena d’intenció de tornar-hi. D’amor perquè en conservo els records d’infantesa i de joventut —la memòria és selectiva, ho sé— i d’odi per tota la resta, que és molt.

Escric tot això perquè ja fa mesos que s’albiren les eleccions municipals de la primavera vinent. Les tenim a la cantonada i l’equip de Govern municipal està nerviós. És molt difícil justificar que dues legislatures després de l’assalt al Palau d’Hivern de 2015 la ciutat estigui pitjor, en molts sentits, que quan l’alcaldessa estrella va arribar. La realitat és tossuda: a 1 de gener de 2022 Barcelona registrava 1.639.981 al padró municipal i per segon any consecutiu la ciutat perdia habitants. Oh, la pandèmia! —diran alguns— obviant que fa anys que Barcelona s’ha convertit en un producte de luxe on els joves han d’emancipar-se tard i malament, llogant capsetes de llumins a preus astronòmics, perquè no hi ha habitatge públic i no poden competir amb les folgades carteres d’aquells que s’hi instal·len a cor que vols i que poden permetre’s pagar 3.000 euros al mes per llogar un pis a la ciutat. Barcelona s’envelleix i està condemnada a morir agònicament: enguany ha registrat la natalitat més baixa des de la Guerra Civil.

És evident que la pèrdua de pistonada de Barcelona —i no només en sentit demogràfic— no és culpa exclusiva de l’equip de Govern. Tan evident com que alguna cosa, sens dubte, hi ha tingut a veure després de més de 7 anys de polítiques municipals fetes a mida. Al cap i a la fi, l’Ajuntament de Barcelona, cogovernat per Comuns i PSC, s’ha convertit en el millor reflex de la ciutat: bonic per fora però buit per dins. Talment com el Musical Emporium, l'emblemàtica botiga de la rambla de Canaletes, que conserva els aparadors modernistes de fusta, però que ja fa anys que va deixar de vendre partitures i instruments, per convertir-se en un horrible establiment de canvi de moneda per a turistes. Barcelona és façana, misèria i egoisme. És el gran negoci de les sangoneres que no es combaten amb discursos lacrimògens ni il·lustracions de colors penjades dels fanals de la ciutat, sinó amb les polítiques valentes —valentes de veritat— que haurien de desterrar creueristes, especuladors i cleptòmans de futurs del nostre jovent. Barcelona és una estafa. Com les superilles de l’Eixample a quatre dies de les eleccions o la propaganda ecofriendly en ple agost per la col·locació de plaques solars a la Ronda Litoral, una obra anunciada a bombo i plateret que generarà electricitat equivalent al consum anual de només 18 famílies en una ciutat de més d’1,6 milions de persones. Barcelona són les estrofes de Ciutat podrida cantades a pulmó fins a arrencar-te la gargamella. Barcelona em dol, em fa mal al cor. Però més m’ofenen els seus liquidadors.