El vaig reconèixer per les patilles, entremig de tota aquella gentada. Què hi feia algú tan allunyat dels postulats del PP esperant la intervenció de Mariano Rajoy al míting central de la campanya popular a les municipals? Vaig pensar que era un malalt de la política i que visitava mítings de tots els partits, per curiositat, per copsar de primera mà discursos, sensacions, vibracions, tons. Potser volia sentir en persona els arguments populars, com un bany maria, com una immersió. M’equivocava. Aquelles patilles havien vingut a llançar proclames a mig míting. Mentre parlava Rajoy, ell i una altra activista en defensa dels preferentistes estafats van posar a voleiar pamflets, que queien com una pluja àcida sobre els caps dels congregats estupefactes. Van passar uns segons abans que els del voltant no van assimilar què estava passant. Però després de la ressaca va arribar l’onada, una onada d’increpacions, de fustigaments i de cops. Violència.

Rajoy s’ho mirava des de la tarima, pensant una frase enginyosa per sortir del pas. “Hi estic acostumat”, va enginyar. La turba no hi estava tan avesada i va abraonar-se sobre l’activista. Amb el que tenien a la mà, que eren banderes del PP, banderes espanyoles i senyeres, van començar el linxament. Banderes convertides en arma... sense ser metàfora. Un avi fins i tot va fer servir el bastó. Els serveis d’(in)seguretat van endur-se el jove de mala manera, agafat pel coll. I allà, al passadís, en aquell camí del calvari cap a fora del pavelló, en aquella processó de puntades de peu, el candidat del PP a Sabadell, Esteban Gesa, era al mig del sarau. Un enregistrament audiovisual va retratar-lo aparentment xuta que xutaràs. L’endemà el PP va resoldre, però, que Gesa s’havia entrebancat, que s’havien malinterpretat maliciosament les imatges i denunciava el “linxament” que havia patit. De linxador a linxat. És ben bé que Gesa és de l’escola de Rajoy.

Aferrat al presumpte entrebanc, Gesa no va plegar immediatament i la direcció del partit a Catalunya el va mantenir de candidat. I ara tenim, per a alguns, un regidor de la coça fàcil, rampellut, una mena de Xavier Garcia Albiol a la sabadellenca (recordin aquella agressió del badaloní el 2006 a Martorell); i per a altres –per al PP- un regidor, diguem-ne, desestabilitzat. La violència física (de la verbal, ni en parlem) dels seus candidats no sembla que sigui matèria de preocupació per al PP. Tot plegat fa una mica de por.

Efectivament, el PP va retrocedir a Sabadell de tres a un regidor, va perdre 3.000 vots, però mai sabrem si és a causa del candidat o pel cas Mercuri, per la gestió de Rajoy, per la Camarga, per l’auge de Ciutadans... En tot cas, algú com Gesa, que l’Onze de Setembre passat va publicar una piulada comparant la Via Catalana amb el nazisme, fa d’ambaixador de Sabadell tan o més bé que el cognom Bustos.