El Barça n’hi va clavar 4-0 al Granada, amb dos gols fets per un tal Johan Cruyff, un xicot holandès que aquell diumenge estrenava samarreta blaugrana. Quin dia, aquell 28 d’octubre de 1973! A mitja tarda, al calabós de Via Laietana, que encara no és un espai per a la memòria de la repressió, se’ns acostà un uniformat de la bòfia i ens amollà, amb to de complicitat: “Muchachos, yo soy de los vuestros”, afirmació que ens impactà i algú exclamà: “Hosti, un policia demòcrata”, rebatuda a l’instant pel gris: “Qué coño demócrata, yo soy del Barça!”. Recordo que va ser allà mateix on el Paco, sindicalista de la CONC, va començar a entonar en solitari Els Segadors, mentre els de la seva cel·la, lentament, ens hi vam anar afegint. I el Borja i l’Albert, demòcrata-cristians i de missa, amb molta preocupació social, que van acabar fent-se amics de tota aquella colla de menjacapellans.

I el Raimon, amb altres socialistes dels “músics” (Moviment Socialista de Catalunya), tot i que no tocaven cap instrument. I l’Agustí, que, segons ell, havia estat falangí, però ara era antifranquista i d’esquerres. I la Laura, enginyera industrial, coratjosa i decidida. I el Guti, com una mena d’esperit sant laic que era a tot arreu. I l’advocat Josep, el Pangloss optimista del personatge de Voltaire, la cara amable del PSUC. I el Xavier, l’editor culte, endreçat i elegant. I tot de comunistes revolucionaris, revolucionaris que no eren comunistes, comunistes que no eren revolucionaris i d’altres que eren una mica de tot però llavors no ho sabien. I així fins a una dotzena bona de sigles d’això que s’anomena l’extrema esquerra, en ocasions més preocupades pel que succeïa a la Xina, Albània, l'URSS o la difunta Iugoslàvia, que per allò que passava a la Terra Alta, el Priorat, el Solsonès o els Pallars, tant el Jussà com el que tampoc no era Sobirà.
 
I també els germans Joan-Ramon i Lluís, que duien l’ADN independentista marcat al front, al Front Nacional de Catalunya, per a ser exactes. I el Just, la Laia i el Cebrià, independentistes del PSAN, que ens anomenàvem socialistes revolucionaris i defensàvem que la nostra pàtria eren els Països Catalans. I el Mariscal, que pronunciava seguides paraules com “policia democràtica catalana”, expressió que, com a filòleg, llavors em costava molt de pronunciar i, de vegades, ara també. I el Jordi, degà del col·legi d’aparelladors amb qui, juntament amb el Mariscal, ens tocà de netejar les comunes del nostre pati de la Model. I el Miquel, l’arquitecte maoista que no havia estat mai a Pequín. I la Laieta, planxadora de professió i revolucionària de devoció. I el Joan, llavors a Bandera Roja, i avui ministre. Amb ell i amb el Marcel, del PSUC, que hi era el partit hegemònic sense discussió, vam compartir cel·la, xinxes, intimitat, esperances i confidències. I el Jordi, el catedràtic patriota torturat per parlar en català a la policia i negar-se a canviar de llengua. I el Carles i el Josep, músic l’un i pescador l’altre, valencians tots dos, que van fer l’Himne de l’Assemblea de Catalunya que, encara ara, algun camí taral·lejo sense adonar-me’n. I aquells dos pagesos del Penedès, que havien vist Emmanuelle a Perpinyà, i que, en la fosca del calabós, ens n’explicaven la pel·lícula sota l’oïda atenta, comprensiva i somrient del Pere, el director de cine.
 
I a fora, el Josep, l’advocat alt i escardalenc, de veu feble i tremolosa, a qui mai no van detenir, però que sempre era darrere de tot. I la Josefina, historiadora local que servava la memòria popular del seu municipi. I el Ramon, barbut i llibreter, que a la rebotiga de la llibreria hi tenia de tot i força, com a les cases bones d’abans. I la Marta, poeta de poble, que acostumava a escriure poemes per a les diades locals més assenyalades, amb un llenguatge senzill i entenedor, proper a la gent que l’escoltava amb admiració i complicitat. I el Josep, el senyor mestre, que transmetia als seus alumnes l’amor per la llengua proscrita i sabia el nom de cada cosa. I la Rosario, que ara, ja jubilada, ha tornat a Andalusia on va néixer i, quan sent parlar malament  de Catalunya, no en deixa passar ni una. I el Rafel, l’advocat d’origen mallorquí, a qui tots acudíem quan les coses anaven maldades i sempre, sempre, sempre hi era. I tots els activistes de bar de facultat, il·lustradors subversius de vàter d’empresa, experts a fer cridar llibertat a les parets amb el seu esprai nocturn, especialistes a tallar semàfors reclamant escoles, atenció sanitària o un transport digne. I totes aquelles dones que ja havien dit “prou” a un sistema cultural, polític i econòmic que discriminava secularment a més de la meitat de la població.
 
També, és clar, alguns empresaris i professionals liberals, gent demòcrata i encorbatada que compartia espai vital amb treballadors del camp i de la ciutat, amb les mans castigades per la feina i a qui, els dies més durs d’hivern, encara sortien penellons a les mans. I una colla de capellans, excapellans i d’altres clergues en fase de no se sap cap on, una dotzena llarga de monges que no semblava que ho fossin i d’altres que el que no semblava és que fossin antifranquistes, alguns protestants, algun futur bisbe i tot i un fotimer generós d’ateus, agnòstics i religiosament despistats que sovintejàvem molt més les esglésies i casals parroquials que els mateixos creients. I els periodistes, fotògrafs i impressors de complicitat assegurada. I molta gent amb el mateix uniforme, sobretot els homes, amb barbes ben serrades, xolles llargues, sarró en bandolera i trenca blau marí amb la caputxa reglamentària.
 
Amb els anys, alguns van ser vicepresidents, consellers, diputats, eurodiputats, senadors, batlles, consellers municipals i algun ministre i tot. La majoria, però, van continuar el seu compromís des de l’anonimat de cada dia. Ens esforçàvem per mantenir la unitat civil del poble català, per damunt dels orígens, les llengües, els cognoms i les ideologies, reclamàvem l’amnistia per a presos i exiliats polítics i el dret a l’autodeterminació, defensàvem l’accés del poble al poder econòmic i polític, això en el primer país que havia fet col·lectivitzacions després de l'URSS, i somiàvem en una pàtria lluminosa i alta, justa i culta i, fins i tot, alguns la volíem també lliure i completa. Una nació en el mapa dels pobles lliures del món, amb la seva pròpia fesomia, i amb una llengua nacional que, finalment, visqui en la plenitud d’ús per la consciència i la voluntat dels seus parlants i l’acció dels poders públics i no que sobrevisqui, agonitzant, per la deixadesa, la manca de consciència i la minorització permanent, en tot el seu àmbit: de Perpinyà a Alacant, de Lleida a Palma.
 
A l’Assemblea, escola de democràcia, vam aprendre a parlar en públic, però també a escoltar, a descobrir la diversitat ideològica, el respecte a l’adversari, el debat polític, la contraposició d’idees, la solidaritat, la unitat de programa comú i d’acció, la transversalitat, la mobilització massiva al carrer, l’ocupació pacífica de ciutats i la complicitat en tantes coses. Malgrat el pas inevitable dels anys, n’hi ha que continuem somiant en aquell país lliure, just i culte, amb la mateixa lluïssor il·lusionant als ulls, però potser ara ja amb ulleres riques en diòptries, amb lupa o bé operats de cataractes. Ja ha passat mig segle i som aquí per recordar-ho, però aquesta no és una reunió d’excombatents, perquè no hem deixat de combatre. Llavors érem tan joves que crèiem que podíem canviar el món. Però ens hem anat fent grans i hem descobert, finalment, la veritat de la vida: podem canviar-lo. I el canviarem. Si més no, el bocí de món on, quan dius "bon dia", encara hi ha algú que et respon "bon dia".

Per a saber-ne més: Agustí Colomines i Companys, Amnistia i Llibertat. Dies que han fet Catalunya. 28 d’octubre de 1973, Rosa dels Vents, 2023.