El Liceu va reobrir cinc anys després, el 7 d'octubre del 1999, amb l'obra Turandot, de Puccini. Es va reconstruir amb un potent suport públic i amb el lema El Liceu de tots que, en paraules del periodista Albert Galceran, expert en el gran teatre, "aleshores era mentida. Ara ja és veritat, el Liceu sí que és de tots". El vell palau, erigit el 1847 per una burgesia ambiciosa, pertanyia des d'aleshores a un grup de grans propietaris que havien d'assumir el cost elevat de l'òpera contemporània. Per això es va crear el Consorci el 1980, donant entrada a les administracions. Com recorda Galceran, "l'incendi va precipitar la conversió del Liceu en el que és ara, un teatre públic". A l'actual Consorci del Liceu, amb Pere Aragonès com a president d'honor, hi són presents la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació i el ministeri de Cultura.
Els patricis: una implicació menor
El vell teatre, aquell en què els propietaris tenien les claus de les seves llotges, moltes d'elles amb decoració pròpia, se'n va anar amb les flames. Els empresaris i burgesos encara hi van? Albert Galceran assenyala que "és clar que hi van i solen ocupar els seients de l'amfiteatre, les butaques més cares, però crec que s'hi impliquen menys". Galceran dibuixa un perfil de liceista mitjà de família acomodada, però no rica, amb sensibilitat artística i presència creixent de joves, i explica que mentre les entrades més cares solen fregar els 300 euros, les més barates es poden trobar per 15 o 20 euros.Jaume Radigales, professor de la Universitat Ramon Llull,crític musical i especialista en el Liceu, coincideix força amb Galcern: "El públic que et pots trobar al Liceu és similar al que pot haver al Lliure o al TNC, si de cas potser és una mica més gran". I assegura que "l'òpera no és elitista, el que succeeix és que ha estat utilitzada com un signe d'ostentació per les elits".
Radigales destaca que, més enllà de convertir-se en un teatre públic, "el Liceu va saber llegir els signes dels temps. L'incendi es va endur vells costums i el teatre es va fer present en la societat catalana, adaptant-se a la digitalització, amb una direcció artística de Joan Matabosch que va generar nous codis d'interpretació de l'òpera". El crític recorda els espectacles controvertits de Calixto Bieito, que van tenir la virtualitat d'atreure nous públics. "Al Liceu ja no s'hi va a lluir modelets", afirma.
Per Oriol Pérez Treviño, crític musical, exdirector del Festival de Torroella de Montgrí i col·laborador de Nació, considera que la reconstrucció ha suposat una gran pèrdua, "que ha estat l'acústica, que havia estat espectacular", però elogi la tasca feta per l'actual director artístic, Josep Pons. "El millor que li ha passat al Liceu ha estat la direcció de Pons, que va rebre una orquestra desendreçada i l'ha situat al davant dins del panorama internacional". Oriol Pérez lamenta que Pons hagi anunciat la seva marxa per dirigir la Deutsche Radio Philarmonie a partir del 2025.
Un mecenatge rècord
La presència de les grans empreses en el suport al teatre és força destacada. El Liceu va tancar la temporada passada, segons dades del consorci -que presideix Salvador Alemany- , en equilibri econòmic amb un pressupost de 51 milions d'euros, un 9,4% més que l’exercici anterior i deixant ja enrere el moment complicat de la pandèmia. Les aportacions ordinàries de les administracions públiques va ser del 48,8% i la xifra negociada de mecenatge a la temporada 2022-23 va ser de 7,9 milions d'euros, una xifra rècord que supera la barrera del 15% del pressupost. La quantitat aportada per les empreses pot anar dels 20.000 als 300.000 euros. Entre els mecenes destaquen la Fundació la Caixa, CaixaBank, Fundació Sabadell, Damm, Barceló, Naturgy, Aena, Santander i Fundació BBVA, entre d'altres. Però val a dir que en els darrers anys, al Liceu li ha sortit un dur competidor. I un competidor que té tot un estat al darrera.
El Teatre Reial, un teatre de la cort
L'òpera de Madrid, el Teatre Reial, s'ha convertit en tot una operació d'Estat. L'empresari Daniel Barquero, establert a Madrid des de fa set anys, és un amant de l'òpera, exsoci del Círculo del Liceo i que era assidu a les representacions de l'òpera barcelonina. Des que viu a Madrid és habitual als espectacles de l'òpera del Reial i explica a Nació que "s'hi poden veure molts empresaris i s'hi fan encontres i negocis". Una mica com el Liceu d'abans. Fonts liceistes expliquen que el procés va generar inquietud en àmbits del Consorci del Liceu pel temor a mantenir el mateix nivell de mecenatge. El cert és que a partir del 2017, la xifra d'ingressos de patrocini a l'òpera madrilenya experimenta un increment substancial, al qual contribueix també la celebració dels 200 anys del teatre. Si el 2015, ingressa 9.298.284 euros,el 2017 ja són 13.298.486, el 2017 la xifra és de 14.051.823 i el 2018 fa el rècord de 16.963.848 euros.
El Teatre Reial s'ha convertit, junt amb la tribuna del Bernabeu, en un lloc de marca, amb presència habitual de membres de la família reial, la cúpula empresarial i figures del star system com Isabel Preysler. Tot un contrapunt per a un Liceu que va néixer amb el nom de Gran Teatre Isabel II, pel nom de la reina en el tron, però que mai va tenir llotja reial, potser per mostrar gràficament les dificultats històriques d'un encaix amb la monarquia espanyola.
