[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Avui serà un dia important per a la nostra llengua, la catalana que es parla de Fraga a l'Alguer i de Salses a Guardamar del Segura. Per primer cop, es podrà usar amb normalitat al Congrés i, si la diplomàcia espanyola ha fet la feina i té l'efecte esperat, també a la Unió Europea. A les Corts, on es va acordar fa just un mes, la cosa ha anat molt de pressa malgrat que dirigents del PSOE i del PP ho havien presentat sempre com una opció impossible. Avui ja es podran utilitzar les llengües oficials diferents del castellà, encara que no serà fins dijous que es modifiqui el reglament de la cambra per reconèixer de forma explícita aquest dret als diputats.

Si a Europa, on hi ha països que posen pegues a l'oficialitat i es podria optar per retirar la proposta de l'ordre del dia per donar temps a la diplomàcia atès que el canvi s'ha de validar per unanimitat, el català també se'n surt, això tindrà un efecte important en assumptes com ara l'etiquetatge. I podrà donar-li embranzida a l'estat francès i a la ciutat sarda. Però, per damunt de tot, l'oficialitat al Congrés i a Europa donarà prestigi al català, el normalitzarà i li atorgarà reconeixement institucional.

Això, és evident, no salvarà el català, que a més sobreviu amb governs de dreta extrema que animen el lingüicidi a les Balears i al País Valencià. La nostra llengua no la poden salvar només els polítics: uns no volen i altres no tenen prou eines per fer-ho. Tampoc ho farà la globalització i el mercat, que tendeixen a afavorir llengües més fortes i parlades. Al català el salvarem, per damunt de tot, els parlants amb la nostra tossuda militància i empatia per defensar-ne l'ús social i incrementar-ne la transmissió intergeneracional.

Als polítics els hem d'exigir que arribin fins on puguin. I això és procurar que es respectin arreu els drets dels catalanoparlants a viure en la nostra llengua, que els que arriben se sentin obligats a incorporar-la, que tingui prou suport institucional i que sigui competitiva en l'àmbit digital. No és una fàcil -i les complicitats són escasses- però hi ha camp per córrer, tal com hem vist aquestes setmanes.

Avui al Congrés, i gràcies a 650 "pinganillos" (orelleres) que ahir ja eren a la Carrera de San Jerónimo i que Alfredo Pérez Rubalcaba va dir que mai serien admesos a la cambra baixa, es farà possible parlar català sense ser expulsat de la tribuna. Fa vint anys el diputat d'ERC Joan Tardà va començar a reclamar-ho i a insubordinar-se -ahir ho recordava en aquest fil el periodista Martí Odriozola- i després als seus companys de partit els han seguit els darrers anys els de Junts i la CUP. A tots ells els hem d'agrair el compromís. 

En aquest trànsit, però, s'han trobat a faltar complicitats. Només els independentistes han defensat el català al Congrés o a Europa i només quan l'esquerra espanyola n'ha necessitat els vots s'ha avançat. Ahir, Toni Soler feia notar que als pronunciaments de Pep Guardiola, Sergi López, Joan Laporta o Kilian Jornet a més dels de moltes entitats -cal fer un reconeixement a la bona tasca de la Plataforma per la Llengua- i personalitats catalanes no se'ls havia afegit cap intel·lectual espanyol o català que faci cultura en castellà. Jordi Mir li recordava que l'escriptor sevillà Isaac Rosa sí que ho ha fet. És d'agrair, però és poca cosa també.

Felip VI, per exemple, va perdre ahir al vespre una ocasió d'or per reivindicar la normalització del català, cosa amb la que la Corona sempre havia dit estar compromesa per estalviar-se empatitzar amb altres demandes. Ahir, el cap de l'Estat era a Barcelona i ningú s'esperava, és clar, que defensés l'amnistia o el referèndum; el 3 d'octubre de 2017 ja va quedar ben clar el què. Però tal vegada, i aprofitant que La Vanguardia reivindicava "l'Espanya plural" en el seu 142 aniversari, el monarca podria haver avalat la posició de la presidenta del Congrés i del govern espanyol sobre el plurilingüisme. No ho va fer. L'Espanya oficial, que avui s'indignarà o, en el millor dels casos, mirarà cap a una altra banda amb els "pinganillos", no té voluntat de seduir els catalans. I hi haurà qui es pregunti quant val "la broma" o quantes beques menjador es podrien pagar amb tot plegat mentre amaga sota la catifa l'impresentable dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros.
 

---

Avui no et perdis

» El català, centre de gravetat de la investidura de Sánchez; per Oriol March.

» La veu de Nació: «La insuportable normalitat lingüística»; per Pep Martí i Vallverdú.

» Com funcionarà la traducció simultània al Congrés?; per Carme Rocamora.

» Opinió: «Carme Junyent, dret a morir en català»; per Marina Geli.

» El dèficit fiscal augmenta: 21.982 milions marxen de Catalunya i no tornen; per Roger Tugas Vilardell i Bernat Surroca.

» Crònica: «La Vanguardia» invoca l'Espanya plural davant del rei, Aznar i Feijóo; per Pep Martí.

» Els Mossos expulsen els sis agents condemnats per una agressió racista al Bages.

» Opinió: «Visa per a la imatge, segur?»; per Jordi Borràs.

» El govern espanyol assumirà les obres del Quart Cinturó en comptes de la Generalitat.

» Les obres de la via Laietana volen acabar el juny de 2025: la clau de la durada, sota terra; per David Cobo.

» Opinió: «Xica, no t’ofenguis»; per Maria Climent.

» Rumbes i flors: Caixes d'una mudança; per Paula Carreras.
 

---

 El passadís

La festa dels 142 anys del diari La Vanguardia va permetre visibilitzar moltes retrobades. Una d'elles l'encaixada cordial de Felip VI i l'expresident Pujol, que feia anys que no coincidien. Tots dos van estar conversant uns moments just abans d'entrar a la Sala Oval del MNAC, on es feia un sopar molt concorregut de vips. Pujol torna a fer vida social i es reivindica després d'anys d'ostracisme. Abans, l'expresident havia conversat també amb calidesa amb el líder del PSC, Salvador Illa. Altres rostres eren més circumspectes. Era el cas del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, que va arribar acompanyat de José María Aznar. Un dels més riallers de la nit era Joan-Enric Vives, bisbe de la Seu i copríncep d'Andorra. La condició de cap d'Estat li va permetre seure a la taula presidencial, amb els reis i el comte de Godó.

Vist i llegit

Andorra va fixar que les persones que hi volguessin treballar havien d'acreditar coneixements de català que, arribar el cas, es podien adquirir en un curs de només 30 hores. Hi va haver streamers dels que han anat a viure al país pirinenc per pagar menys impostos, com ara Agustin51 que es van queixar amargament tot clamant per una suposada "llibertat". A La Vanguardia, Magí Camps, es pregunta, amb raó, si tots els països que protegeixen la seva llengua són "dictadures" i lamenta que el govern del Principat establís excepcions per aquests creadors de contingut que no respecten la llengua del país que els acull. Ho podeu llegir en aquest article.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2010 va morir d'un càncer a Saragossa, la mateixa ciutat on va nàixer el 1935, el cantautor aragonès José Antonio Labordeta. La seva veu és una de les mítiques de la Transició, i ja durant el franquisme va estar compromès amb les idees de progrés i els moviments que reivindicaven la identitat nacional de l'Aragó. Labordeta va fer de professor a l'estranger i a Terol, i va combinar les classes amb els recitals. El seu Canto a la Libertad (escolteu-lo aquí) és un dels temes més mítics i és reivindicada com a himne de l'Aragó. Als anys noranta es va fer popular amb el programa de TVE Un país en la mochila, en què visitava indrets de tot l'Estat (aquí el dedicat a Menorca) i s'interessava pel paisatge humà gràcies al seu caràcter afable i proper. El polifacètic Labordeta va fer el pas a la política el 2000 acceptant encapçalar la llista de la Chunta Aragonesista al Congrés. Va ser diputat dues legislatures i, per a la història, queda la seva enrabiada amb els diputats del PP, que l'insultaven durant un debat. No va callar el que pensava. Ara els populars i Vox han retirat el suport de l'Ajuntament de Saragossa a la seva fundació.

 L'aniversari

El mateix dia i any que moria el cantautor aragonès, Televisió de Catalunya posava en marxa un nou canal de televisió, el 3XL, que ocupava la franja de les remissions del canal 300 a la TDT i que des del 2000 era una web dirigida al públic adolescent que ja no se sentia atret per la programació infantil del Super3. El 3XL, però, només va durar dos anys i va acabar morint víctima de les retallades. Al canal, que emetia sèries i alguns programes mítics de la cadena, es podien gaudir projectes com Arròs covat, del dibuixant Juanjo Sáez. Aquí en podeu veure un capítol. Fa uns mesos la televisió pública va posar remei al dèficit existent posat en marxa SX3, que per ara està tenint molt bona acollida del públic infantil i juvenil i que ha fet una aposta potent pel món digital i els creadors de contingut en català. El canal EVA també recull aquesta aposta. 

  ​ Fes clic aquí per rebre'l