Avui fa vint anys exactes que la URSS es jugava el seu futur. Del 19 al 20 d’agost del 1991, –com passa el temps...-, un grup d’immobilistes va prendre el poder mentre el president Gorbàtxov era de vacances a Crimea. El cop d’estat, com és sabut, va ser un fracàs, però com tots els cops (el 23-F inclòs) va tenir el seu preu. La Unió Soviètica, i sobretot aquell invent transformador de la glasnost i la perestroika, no va poder sobreviure als seus efectes. Al cap de pocs anys, la URSS ja no existia.

En aquell moment, i encara avui, es van explicar els fets en clau ideològica. Era el sector dur o, com jo mateix he escrit més amunt, els immobilistes, o els involucionistes. Recordo com en aquell moment hi havia més d’un comunista impenitent que defensava el cop d’estat a capa i espasa, perquè hi veia un retorn a les essències de l’estalinisme enyorat. Alguna cosa de tot això hi havia, però mirat en retrospectiva, cada vegada sembla més clar que el litigi de fons, l’autèntic dilema, era de caire nacional.

Els membres de la nomenklatura que havien conspirat tenien com a principal objectiu impedir la signatura del Nou Tractat de la Unió, que havia de substituir l'URSS  per la Unió d'Estats Sobirans; ells creien que dispersava massa el poder del govern central en favor de les repúbliques. A efectes pràctics, doncs, el que va desencadenar el cop del búnquer no van ser ni les reformes econòmiques ni el canvi de sistema, sinó la por a una dissolució de l’imperi rus. I no és gens casual que, un cop fracassada l’acció, qui en va treure suc no va ser pas un Gorbàtxov triomfant, sinó el president de l’autonomia russa, Borís Ieltsin.

D’alguna manera, el nacionalisme rus havia provat de mantenir la seva hegemonia sota les sigles soviètiques, i quan això va ser impossible, va escollir refugiar-se en una aposta excloent, traient-se del damunt fins i tot les repúbliques de l’Àsia central que mai no havien manifestat cap somni separatista. Pel que fa a les repúbliques de tradició nacionalista, començant per Lituània, i passant per les eslaves i les caucàsiques, aquestes van prendre al vol l’ocasió històrica i van tirar pel dret. Li havien vist de nou els ullals a l’ós de Moscou, i ja no volien més disgustos.

La unió de sobiranies de Gorbàtxov no es va ensorrar per massa generosa; de fet, havia estat aprovada per quasi totes les repúbliques, i ningú no sospitava que s’ensorraria com un castell de cartes. Va ser l’intent d’involució, el retorn a la dinàmica imperial, allò que va espantar uns països satèl·lits ja prou escarmentats per la història. I en sufocar-se el cop, i ser liquidada la línia dura, van veure la seva oportunitat d’or: podien anar desfilant sense témer una invasió de tancs.

Tot això ens porta a pensar que un procés d’independència no se sol materialitzar quan hi ha prou voluntat de diàleg i d’entesa, i quan s’asseguren els drets tant de persones com de col·lectius. Mirem els exemples del Quebec, Escòcia, Flandes... La qualitat democràtica és un ingredient bàsic en qualsevol procés, i és natural; la tendència a marxar augmenta quan tens la impressió que un clan d’apparàtxiks, o de militars, o de jutges, poden agredir-te políticament i segrestar els teus drets amb impunitat. També cal un cert règim de llibertats, és clar, perquè en un sistema policial i autoritari és molt complicat reivindicar o mobilitzar o organitzar res.

En resum; cal tenir prou llibertat per aprendre a nedar, però cal que hi hagi algun cavernícola disposat a clavar-te una empenta. És la manera de llençar-se a la piscina. A Taixkent o a Sant Jaume de Frontanyà. Atents a la combinació, ningú diu que no l’estiguem vivint aquí i avui.