[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

En l'anàlisi del que vam veure a la Diada escrivia sobre la necessitat que la mobilització popular (el carrer) i els polítics no estiguin desajustats, que uns complementin els altres en aquest camí llarg i gens fàcil que recorre l'independentisme per poder aconseguir el seu objectiu. Això no és, òbviament, garantia de res. Tampoc una manifestació de 108.000 persones segons la Guàrdia Urbana i de 400.000 segons els organitzadors farà que aquesta setmana l'Estat estovi la seva posició a la taula de diàleg. Encara que sigui la més gran d'Europa en pandèmia, la marxa tampoc donarà a ningú la força necessària per defensar una independència unilateral.

Tot això prou ho saben les forces independentistes que, abans de la Covid i del col·lapse de l'octubre de 2017, van anar a la una i van organitzar marxes molt més multitudinàries que la de dissabte amb un fort impacte en les opinions públiques europees i en l'espanyola. Aquelles grans performances no van servir per aconseguir comprensió o complicitat als despatxos. No n'hi ha prou amb tenir "la raó", que el món ens miri o amb ser entusiastes per sortir-se'n.

Calen estructures sindicals, econòmiques i cíviques, complicitats internacionals, majories reforçades i la comprensió i acceptació de l'altre si és que es vol fer de forma pacífica i sense posar en risc la unitat civil que sempre ha reivindicat el republicanisme. Aquesta és la via que, si més no sobre el paper, defensen les seves tres forces parlamentàries. Les formacions que han defensat posicions menys inclusives han fracassat a les urnes.

El que ha passat al carrer a Catalunya en aquests darrers anys no ha estovat, com deia, ni Madrid ni Brussel·les tot i que el context actual és més procliu a fer política que amb Mariano Rajoy. És evident que, entre sortir i reivindicar o quedar-se a casa, és millor manifestar-se. Segur que no s'hi perd res i es reforça la necessitat de resoldre la carpeta catalana.

Hi ha també, i a la Diada es va deixar veure amb alguns xiulets als líders d'ERC i, en menor mesura, als de Junts, una certa decepció entre les bases que no es pot obviar. És lògica després d'anys presentant l'ampolla mig plena i de fer votar programes que després no s'han complert perquè no n'hi havia prou amb majories parlamentàries. Malgrat tot, al debat públic hi ha actors que han convertit en modus vivendi la "jugada mestra" -que sols fracassa quan els toca fer la seva part als polítics "malvats"- i ara atien els discursos populistes.

És cert que, després de metabolitzar el 2017, Oriol Junqueras ha canviat el discurs que feia quan deia que amb Espanya no hi havia res a pactar perquè mai complia res. Ara ERC pacta al Congrés i veu factible fer-los complir el que no volen ni tan sols negociar: el referèndum acordat, la sortida més raonable i democràtica. I no és menys cert que els líders de Junts demanen un xec en blanc per una unilateralitat que aquell octubre -amb Carles Puigdemont i Jordi Sànchez ja al pont de comandament- es van negar a dur més enllà i que en quatre anys al Govern ni han exercit ni han dit quan i com pensen posar en pràctica.

Alguns independentistes se senten frustrats i fins i tot traïts, molts es van quedar a casa el dissabte i fins i tot s'han desil·lusionat, i altres no estan contents però assumeixen els ritmes de la política i se senten solidaris amb els sacrificis que, en forma de presó o exili, han assumit els dirigents. Hi ha de tot. Aquests quatre anys han estat presidits per la desorientació i per una pugna tòxica per l'hegemonia i el relat. Això té conseqüències. Els companys Joan Serra i Oriol March ho han explicat molt bé al seu llibre.

Però també ha estat un temps pedagògic sobre fins a quin punt l'unionisme no es quedarà de braços plegats i com a mínim arrencarà llaços grocs i es manifestarà; a l'Estat tant li fa retirar urnes, enviar policies a pegar, imposar multes milionàries o deixar en suspens l'estat de dret; el poder econòmic se sumarà a campanyes de la por; i Europa farà del que és, un club d'estats i no de nacions.

És difícil treure conclusions unívoques de la manifestació de la Diada, com ho és destil·lar un comú denominador en forma d'estratègia de l'anhel del 52% independentista del 14-F, una massa heterogènia i amb uns interessos i una predisposició a assumir sacrificis dispars. L'1-O es va fer perquè el Govern va estirar el carro polític i logístic i la gent el va defensar. S'hi va arribar amb un diagnòstic compartit (que la via pactada era impossible i que la majoria compromesa amb votar era suficient) i a partir de la constatació que era necessari un mandat clar i vinculant i amb una majoria reforçada i que el "no" se sentís també interpel·lat. Això últim no va havia passat el 9-N i tampoc aleshores. L'1-O és un moment fundacional i és important. Com ara ho és recuperar el mètode que va permetre fer-lo possible: diàleg intern i confiances dins i fora de les institucions entre representants i representats. Amb agror no s'hauria fet. 
 

---

Avui no et perdis

» Anàlisi | I ara, que acordin el full de ruta; per Ferran Casas.

» Fil directe: «La falla de San Andrés»; per Germà Capdevila.

» Opinió: «La Diada de l'Aeroport»; per Jordi Mir.

» La Fiscalia veu terrorisme en 68 accions del «moviment violent independentista català» del 2020; per Roger Tugas Vilardell.

» Guia per al curs escolar 2021‑2022: consulta com serà el retorn a les aules; per Joan Obiols.

» La presencialitat dona al Govern l'aval de famílies i mestres en l'arrencada del curs; per Joan Obiols.

» Opinió: «L'educació més enllà de les parets de l'escola»; per Fathia Benhammou, de la Fundació Bofill.

» Dades: Catalunya acumula quasi el 40% de delictes LGTBIfòbics de l'Estat; per Roger Tugas Vilardell.

» El cas Novell revela el suport d'un grup de bisbes a teràpies de «curació» de l'homosexualitat; per Pep Martí.

» Opinió: «20 anys del dia que vam sentir‑nos novaiorquesos»; per Montserrat Tura.
 

---

 El passadís

Jordi Basté va anunciar dues grans incorporacions a les seves tertúlies dels dilluns a El Món a RAC1. Avui debutaran l'expresident espanyol, Pablo Iglesias, i l'exdirectora de TV3, Mònica Terribas. Enretirat de la política, Iglesias també col·labora a la Ser i als diaris Gara, Ctxt i Ara. Terribas, que havia presentat El Matí de Catalunya Ràdio, segueix treballant a Mediapro. Qui no serà aquest dilluns a la tertúlia, malgrat que dilluns era el "seu" dia, és la periodista Pilar Rahola. De fet, la seva veu encara no s'ha sentit a RAC1 aquesta temporada. Rahola va ser acomiadada fa uns mesos de La Vanguardia i les relacions amb el Grup Godó, al qual pertany l'emissora, se n'han ressentit. Ahir la informació que en feia el diari no l'anunciava, a diferència del que feia amb Màrius Carol, que compartirà taula amb Iglesias i Terribas.   

Vist i llegit

Sempre va bé tenir en compte els clàssics. Més encara quan estan ben informats. El periodista Raimundo Castro fa un temps que es va jubilar sent el cronista més veterà del Congrés (va seguir la ponència constitucional i hi era el 23-F), però encara segueix dient la seva en molts cercles i amb les antenes actives. Ara ha començat a col·laborar al setmanari El Siglo i ho ha fet amb un article sobre la situació política catalana, que coneix de primera mà després d'haver treballat molts anys a El Periódico. Des d'una òptica progressista, Castro, de les poques veus que des de l'opinió publicada de la capital espanyola ha defensat el dret a decidir, escriu del vell "pal de paller" pujolista i la pugna independentista. A les portes de la reunió de la taula de diàleg la veu més resolta a favor d'Esquerra.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2004 el govern espanyol, aleshores presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, demanava a la UE una modificació del seu règim lingüístic per poder convertir el català (i també el valencià malgrat que el PSOE sempre ha reconegut que és la mateixa llengua) en oficial. La petició, que la diplomàcia espanyola va gestionar amb molt poc interès, no va prosperar. En aquells anys gestos com donar al català, amb més de nou milions de parlants, l'estatus de llengües petites com el maltès o el gaèlic o poder posar el CAT a la placa de la matrícula ja acontentaven una majoria de catalans. Però ni concessions d'aquesta mena s'han fet malgrat el que ha plogut. Aquest vídeo de la Plataforma per la Llengua ho explicava de forma gràfica.

 L'aniversari

El 13 de setembre de l'any 1968, avui fa 53 anys, naixia a Barcelona l'actor Santi Millán, que es va fer popular com un dels membres de la companyia la Cubana. Especialitzat en el registre humorístic ha treballat molt a la televisió en programes de la productora El Terrat. Actualment està centrat en sèries de televisió i pel·lícules. Com que jo el vaig conèixer a TV3 amb Teresina SA, les tres "dones d'empenta d'una edat estupenda", us deixo amb els capítols de la mítica sèrie on apareix Millán. En són 13 i en una setmana els teniu vistos i riureu de valent. I a Twitter us aconsello seguir el perfil Teresinologia, una altra forma d'estar al cas de l'actualitat!

  ​ Fes clic aquí per rebre'l