Assaig sobre el nudisme (I)
Ara que som a l'hivern, en atenció als habitants de l'hemisferi Sud, em referiré a un típic assumpte de platja: la indumentària pertinent.
Des de fa anys, les senyores i senyoretes (i les senyorasses, sobretot), estan una mica desconcertades a l'hora d'escollir la roba adequada per a banyar-se: bikini o banyador*?
El primer va néixer amb una intenció pràctica (estendre al màxim i còmodament la superfície dèrmica exposada al sol) i provocadora (és obvi si es compara amb el banyador) i el segon ha prolongat misteriosament la seva presència suposadament gràcies a l'elegància de línies i al seu erotisme menys agressiu però potser més torbador. No s'ha d'oblidar que l'essència filosòfica d'aquestes robes no radica en el que tapen, sinó en el que mostren; perquè, més o menys, oculten el mateix; però, en canvi, pretenen remarcar i insinuar coses diferents.
La lluita entre el banyador i el bikini acabarà amb una derrota mútua a termini mitjà. O almenys això és el que esperen els pacients amoralistes moderns. De tota manera, aquest ridícul conflicte entre l'"elegància" i la "comoditat" no pot tenir cap altre final que la victòria del seu enemic comú: la naturalitat. Però nosaltres potser moriren primer que els "tapavergonyes" (els quals, curiosament, no en cobreixen cap, de vergonya, sinó que evidencien la dels seus usuaris), perquè si la gent jove encara es banya en públic tapant-se el cos, parcialment, és sobretot per l'omnipresent poder de la moda (de determinada branca de la confecció, en aquest cas), la qual no renuncia a exercir una autèntica tirania sobre els seus feliços esclaus. I per això mateix s'explica el renaixement del banyador -com si es tractés d'una enigmàtica au fènix- quan aquesta peça només era una miserable funda per a dones més grans de vuitanta anys i l'ombra de l'esquelet del bikini, el tanga, planava sobre la sorra amenaçant una possible volatització total de la indumentària de bany. El retorn dels camals llargs dels banyadors masculins té la mateixa explicació: la moda no treballa a gust amb peces reduïdes i tem que l'empetitiment no condueixi a a la lògica desaparició. Per a la majoria dels joves no és, doncs, el pudor el motiu pel qual no prenen el sol nus, sinó a necessitat inculcada de lluir roba en tot moment.
Del tanga, personalment, en tinc una opinió netament desfavorable: és la culminació de l'obscena tendència del banyador i el bikini, el súmmum de l'artificiositat aplicat a la lascívia; precisament aquesta cruesa extrema i antinatural és la que li ha proporcionat tan escassos adeptes. Aquest conjunt de vetes i minúscules superfícies de roba solament no deixa veure concretíssimes zones amb el condemnable ànim d'accentuar-ne la importància -en això s'assemblen als moralistes puritans- i la fixació de les mirades. És curiós que els "tangas pornogràfics" siguin molt més abundants a les platges nudistes que a les altres. La seva niciesa els fa intuir que allí encara destaquen més (i tenen raó, encara que només sigui per l'espectacle ridícul que ofereixen) i així satisfan el seu exhibicionisme pueril.
La veritat és que aquests últims estius les dones que van amb bikini rarament duen les dues parts teòriques: la de dalt com més va més infreqüent o inestable és. Les que conserven orgullosament (o acomplexadament) la part superior han de tenir força valor per a no sentir-se soles ni ridícules. El top-less es pot entendre de diferents maneres més o menys compatibles: com una transició cap al nudisme (és una apreciació primària però inqüestionable), com una moda qualsevol, com una concessió última dels pudorosos (quan cau una muralla, els defensors resisteixen des de la següent), com l'alliberament d'una roba particularment molesta, com l'anhel de mostrar la bellesa -si es creu que hi és- d'aquests elements maternals, com una recomanació mèdica general (gairebé tots els ginecòlegs aconsellen, de sotmetre els pits a banys de sol), com una qüestió estètica determinant (uns pits blancs, a més a més de ser insans, si es transparenten sota una camisa clara -tal com sovint ocorre deliberadament- no tenen un aspecte tan saludable com els morenos i desentonen de la resta de la figura).
La resistència a desprendre's de la part inferior del bikini és encara general a la majoria d'ambients socials, Potser una gran part dels escrúpols és motivada per les mirades obscenes d'alguns mascles inquisidors o senzillament calents. Una amiga meva tenia un estrany argument per a no deixar de tapar-se el cul i el pubis (i el que hi ha entre l'un i l'altre): és poc higiènic (que consti que la costa on s'estava no era contaminada). Almenys és una opinió original; tan original com la que sostenia un company de la "mili" (indígena de la Mancha) sobre les platges nudistes. Segons el seu punt de vista, l'exhibició (?) mútua de cossos nus entre els dos sexes tenia efectes funestos perquè si un hom s'acostumava, sense animositat carnal, a la presencia regular de dones despullades, hi havia el perill de desinteressar-se'n libidinosament i, en conseqüència, de caure en una inguarible impotència. Foren inútils els meus esforços altruistes per explicar-li que l'excitació sexual prové de les intencions, de les actituds i de les posicions, i no de la nuesa en ella mateixa. No va servir de res que pretengués pacientment fer-li entendre que els artistes o els metges poden mirar, observar i escrutar cossos despullats sense veure's assaltats pels instints de reproducció i, en canvi, són totalment vulnerables als encants d'atracció sexual dels seus conjugues, amants o imatges oníriques
Jor Dipi
(*) La paraula "banyador" no és a cap diccionari català com a sinònim de "vestit de bany", però tenint en compte l'àmplia difusió d'aquest mot i la relativa incorrecció del seu ús inadequat, no dubto a fer-lo servir perquè el considero espontani i pertinent.
Article publicat a El Llamp el 13 de febrer de 1986.
