El Tiziano, que frega la seixantena, fa mig any que viu a Barcelona, on va arribar després que la seva vida fes un gir personal. Malgrat haver treballat pràcticament sempre, bona part de la seva vida a Llatinoamèrica, ara viu al carrer i està sol. De mitjana, fa uns 15 quilòmetres diaris o més caminant per la ciutat, on per primera vegada a la vida s'ha trobat vivint al carrer. "La meva rutina és caminar molt", explica en una conversa amb l'ACN.

Comença el dia ben d'hora a l'estació del Nord i pràcticament no hi torna fins que es fa de nit. Durant el dia sobreviu fent voltes fent ús de serveis com el de la parròquia Santa Anna, Arrels o els menjadors socials mentre busca feina. "Intento ser fort", diu amb l'esperança de sortir algun dia del carrer.

Fátima Sánchez, membre de l'equip de carrer del Programa Acollida de la fundació Arrels, afirma a l'ACN que les persones que viuen al carrer difícilment poden mantenir una mateixa rutina, ja que en poques ocasions poden tenir totes les necessitats cobertes en un mateix lloc. Segons relata, normalment s’han de desplaçar quilòmetres, sense disposar de diners o documentació.

Això els impedeix aconseguir, per exemple, una targeta de transport públic. Fins i tot quan poden utilitzar el transport públic, afegeix, les persones sense llar "poden sentir-se jutjades", ja sigui per com les percep la gent, per com se senten discriminades, o perquè en general els espais públics "no són amables per a elles".

Començar el dia a terra i entre autocars

La llum del dia, el soroll dels autocars i el moviment de l'estació fan que el Tiziano i la resta d'homes que dormen a l'estació del Nord comencin el dia molt aviat. Dormen a les escales més pròximes al carrer Nàpols amb alguns cartons a tocar de les dependències de la Guàrdia Urbana. Després de comprar el diari per a un company amb problemes de mobilitat, el Tiziano es posa a l'esquena la motxilla amb les pertinences més bàsiques i comença a fer passes.

La primera parada és la parròquia de Santa Anna, on si té sort pot esmorzar. Mira de ser-hi aviat, cap a les vuit del matí, per no quedar-se sense un cafè. El degoteig de persones que hi entren és constant. Fins a arribar allà, el Tiziano ha travessat el barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, i s'ha creuat com a mínim amb cinc o sis persones que també viuen al carrer i, a aquella hora, encara dormen.

Després de passar per Santa Anna, on l'espera de l'esmorzar es pot fer una mica llarga, continua pel Gòtic i es dirigeix cap al local d'Arrels, al cor del Raval. Des d'abans de les nou hores, quan obre, ja hi ha persones esperant per accedir-hi. Alguns -la gran majoria homes- van una estona al centre de dia, altres a descansar-hi unes hores o a dutxar-se, per exemple.

A Arrels el Tiziano hi té una maleta gran guardada des de fa un temps. Hi ha un espai custodiat per l'entitat amb capacitat per deixar-hi maletes de prop de 200 persones. Així, els sense llar no han de patir i poden guardar-hi també documentació important que no volen perdre o que els robin. Mentre es dutxa o carrega el mòbil, ha deixat la motxilla en una consigna que hi ha a l'entrada.

Sanchez denuncia que a Barcelona només hi ha dues consignes públiques i gratuïtes, fet que obliga moltes persones a carregar les pertinences mentre caminen més de nou quilòmetres diaris per cobrir necessitats bàsiques com menjar o dutxar-se. "Moltes persones han de guardar les seves coses en llocs de pernoctació o fins i tot en un clavegueram", denuncia. A més, assenyala que en moltes ocasions la mateixa Guàrdia Urbana fa fora les seves o directament "els expulsa" de la zona on dormen, fent que s'hagin de desplaçar.

Canviar l'itinerari per menjar i buscar feina

Quan s'apropa el migdia, el Tiziano marxa d'Arrels i fa un dels desplaçaments llargs del dia. Camina fins a la Rambla Prim, a Sant Martí, per poder dinar al menjador social Gregal, on cada dia feiner s'ofereix dinar entre les 13 i les 15 hores. Té sis quilòmetres per davant fins a arribar-hi. Tot i que li queda lluny, explica que va a aquest menjador perquè s'hi troba unes persones que ofereixen feines puntuals en negre, com vigilar obres de nit. "On tinc oportunitats, m'hi apropo per poder menjar", explica.

Així, tot depèn de les circumstàncies. "Em vaig movent, així és la vida en aquest moment", indica. Confessa que no sempre fa la mateixa ruta, sinó que la varia i canvia l'itinerari en funció de si parla amb gent o veu més probabilitats d'aconseguir feines. De fet, destaca que durant el dia cadascú fa la seva. "De nit estem en grup", diu, ja que se senten més protegits. De dia, però, molts són "grans caminadors".

En alguns casos, a més, a aquests desplaçaments diaris que ja de per si són una dificultat, hi ha persones sense llar que tenen problemes de mobilitat. Sánchez explica que hi ha casos en què les persones van en cadira de rodes o amb crosses, com un dels companys de nit del Tiziano, un home que només té una cama i es mou amb crosses lentament. La professional d'Arrels adverteix que, més enllà dels casos de mobilitat reduïda, també la salut mental o les addiccions dificulten el dia a dia de moltes persones sense llar i critica que la ciutat no està pensada per aquestes persones.

"Estic mort per dins"

El Tiziano espera que la seva situació de carrer sigui "passatgera" i admet que no és fàcil. "Estic mort per dins", relata. I no parla dels quilòmetres que fa cada dia, que també, sinó del deteriorament psicològic que pateix quan pensa que "no serveix més a la societat". "Intento ser fort", assenyala. En el seu cas, comenta, Arrels va "salvar-li la vida" perquè allà pot deixar-hi la maleta, dutxar-se, carregar el mòbil i sentir-se atès i acompanyat.

Davant de la realitat dels sensesostre, Arrels reivindica que els recursos estiguin més ben distribuïts a la ciutat -fet que alleugeriria la "sobrecàrrega" al centre- i demana que, com a mínim, hi hagi un lloc de pernoctació habilitat a cada barri de Barcelona. Segons explica Sánchez, ara hi ha concentració al centre de la ciutat, sobrecàrrega de serveis i cues impossibles de sostenir, amb persones que acaben rendint-se.

Des de la fundació, alerten que el problema de fons és que Barcelona s’està acostumant a veure persones dormint al carrer. "Ara mateix no hi ha llocs de pernoctació públics i disponibles als que puguis derivar una persona de manera directa", exposa. Les adversitats diverses fan que en alguns casos, però, les persones acabin sense voler caminar. "A ningú els importa i ningú els mira", conclou.