23
de febrer
de
2016, 18:20
Actualitzat:
26
de febrer,
7:34h
Li va durar ben poc l’alegria al primer ministre David Cameron quan va tornar al Regne Unit després de l’acord amb Brussel·les per evitar el Brexit, la sortida del seu país de la Unió Europea. El líder conservador va aconseguir algunes concessions que li permeten ara defensar el "sí" en el referèndum convocat per al 23 de juny. Ho tenia quasi tot planificat. Però s’ha trobat amb un altre obstacle: l’alcalde de Londres, Boris Johnson, probablement el polític més popular del seu partit, ha decidit afegir-se al bloc del "no".
Boris Johnson és un polític atípic. Diputat a Westminster, 51 anys, antic estudiant a Eton, fàbrica de primers ministres anglesos, és un tory (nom històric de l’actual Partit Conservador) que defensa l’elitisme que perviu en la societat britànica. Però Johnson ha modelat una carrera en què tot sembla calculat. Amb molta fam de popularitat, Johnson va ser diputat abans d’intentar l’assalt a l’alcaldia de Londres el 2008. Aleshores se’l veia com una figura pintoresca. Tothom se’n reia una mica, tret de Ken Livingstone, l’alcalde laborista, enemic de Tony Blair, qui va dir que Johnson seria el rival més dur amb qui es trobaria en tota la seva carrera. Tenia reaó. Johnson el va foragitar de l’alcaldia i el va tornar a derrotar en les eleccions del 2012.
Com alcalde, tot i el seu conservadorisme, va recuperar el Routemaster, el típic autobús de dos pisos però modernitzat per facilitar-ne l’accés, i va estendre el sistema de bicing. Ell mateix es va fer popular desplaçant-se amb bicicleta per la ciutat. Johnson és un conservador que no deixa res a l’atzar i que té molta cura de desmarcar-se del seu partit quan li convé.
El 2008, va declarar-se a favor del triomf de Barack Obama als Estats Units. Abans, havia denunciat en un reportatge la guerra de l’Iraq. Però per guanyar l’alcaldia, no va dubtar a emprar llenguatge ambigu en temes racials per fer forat en l’opinió reaccionària.
El 5 de maig deixarà l’alcaldia de Londres. Però continuarà en primer rengle, perquè fa uns mesos va ser elegit com a diputat pel districte d’Uxbridge i South Ruislip. I, especialment, perquè ha sabut convertir-se en la veu dels qui volen un nou lideratge en el Partit Conservador.
El factor Boris Johnson
Boris Johnson és periodista i escriptor. Té diverses obres publicades, però potser una de les que dóna més pistes sobre ell és El factor Churchill (Alianza), la seva biografia del líder que va derrotar l’Alemanya nazi. En la tesi del llibre, s’hi mostra el que ell és: un Churchill que busca la glòria, un valent que ho és, per damunt de tot, per demostrar al públic el seu coratge. Un oportunista que, si cal, canvia de partit però que cerca sense descans un lloc a la història.
Ha dit moltes vegades que el seu ídol és Benjamin Disraeli, el líder conservador de la segona meitat del segle XIX que va reformar el seu partit i el va fer més sensible als interessos de sectors populars. En canvi, sempre ha coquetejat amb els euroescèptics. Ara, després de rumiar-ho molt i calcular com pot quedar l’escenari, ha optat per alinear-se amb la campanya dels qui volen sortir de la UE.
Johnson detesta Cameron, en qui veu arribista sense principis i sense tremp. El vol substituir a Downing Street i creu que ha triat el tema que li permetrà coronar l’obra de la qual n’és l’únic autor. Ansia entrar en la galeria d’estàtues il·lustres, però només els mesos que vénen diran si ha acabat de trobar la via d’entrada.
Boris Johnson és un polític atípic. Diputat a Westminster, 51 anys, antic estudiant a Eton, fàbrica de primers ministres anglesos, és un tory (nom històric de l’actual Partit Conservador) que defensa l’elitisme que perviu en la societat britànica. Però Johnson ha modelat una carrera en què tot sembla calculat. Amb molta fam de popularitat, Johnson va ser diputat abans d’intentar l’assalt a l’alcaldia de Londres el 2008. Aleshores se’l veia com una figura pintoresca. Tothom se’n reia una mica, tret de Ken Livingstone, l’alcalde laborista, enemic de Tony Blair, qui va dir que Johnson seria el rival més dur amb qui es trobaria en tota la seva carrera. Tenia reaó. Johnson el va foragitar de l’alcaldia i el va tornar a derrotar en les eleccions del 2012.
Com alcalde, tot i el seu conservadorisme, va recuperar el Routemaster, el típic autobús de dos pisos però modernitzat per facilitar-ne l’accés, i va estendre el sistema de bicing. Ell mateix es va fer popular desplaçant-se amb bicicleta per la ciutat. Johnson és un conservador que no deixa res a l’atzar i que té molta cura de desmarcar-se del seu partit quan li convé.
El 2008, va declarar-se a favor del triomf de Barack Obama als Estats Units. Abans, havia denunciat en un reportatge la guerra de l’Iraq. Però per guanyar l’alcaldia, no va dubtar a emprar llenguatge ambigu en temes racials per fer forat en l’opinió reaccionària.
El 5 de maig deixarà l’alcaldia de Londres. Però continuarà en primer rengle, perquè fa uns mesos va ser elegit com a diputat pel districte d’Uxbridge i South Ruislip. I, especialment, perquè ha sabut convertir-se en la veu dels qui volen un nou lideratge en el Partit Conservador.
El factor Boris Johnson
Boris Johnson és periodista i escriptor. Té diverses obres publicades, però potser una de les que dóna més pistes sobre ell és El factor Churchill (Alianza), la seva biografia del líder que va derrotar l’Alemanya nazi. En la tesi del llibre, s’hi mostra el que ell és: un Churchill que busca la glòria, un valent que ho és, per damunt de tot, per demostrar al públic el seu coratge. Un oportunista que, si cal, canvia de partit però que cerca sense descans un lloc a la història.
Ha dit moltes vegades que el seu ídol és Benjamin Disraeli, el líder conservador de la segona meitat del segle XIX que va reformar el seu partit i el va fer més sensible als interessos de sectors populars. En canvi, sempre ha coquetejat amb els euroescèptics. Ara, després de rumiar-ho molt i calcular com pot quedar l’escenari, ha optat per alinear-se amb la campanya dels qui volen sortir de la UE.
Johnson detesta Cameron, en qui veu arribista sense principis i sense tremp. El vol substituir a Downing Street i creu que ha triat el tema que li permetrà coronar l’obra de la qual n’és l’únic autor. Ansia entrar en la galeria d’estàtues il·lustres, però només els mesos que vénen diran si ha acabat de trobar la via d’entrada.