Us apunteu a la moda de catalanitzar sigles? Ara se’n parla més que mai i sembla que sigui el moment. O ara o mai! Hi ha força testimonis als mitjans o a la xarxa que hi han deixat petjada aquests últims mesos, per si us hi voleu inspirar. Els més sonats són aquests:
- Article de la Laura Serra al diari ARA
- Un tuit viral de me’n faig creus: MFC
- Un reel de l’Albert Roig
- La Incorrecta també n’ha fet difusió recentment a Instagram
La realitat és que ja fa temps que se’n parla, de sigles. Jo mateixa n’he parlat en diverses ocasions i en faig una reflexió en el darrer llibre de Teràpia lingüística (2022), dins de l’apartat argot dels joves i de la proposta d’un diccionari urbà. Bàsicament, faig una crida a parlar-ne i a recopilar-ho en el famós diccionari urbà que esmento i que encara no existeix.
Un dia, algú que necessitava fer teràpia, demanava si hi havia material que parlés de les sigles que fan anar els joves. La resposta és que no, no hi ha material especialitzat i alhora fiable per resoldre aquesta qüestió. Hi ha usos, però és obvi que no tenim obres de referència amb abreviatures fixades en català.
El primer pas és parlar-ne i fer propostes, tal com he indicat més amunt. La majoria es deixaven en anglès, però ens hem llançat a proposar opcions, sempre que pel context s’entenguin. Endavant, celebrem-ho, això també és un pas important d’autoestima i empoderament, encara que als més puristes no els ho sembli. En el llibre hi poso algun exemple:
- WTF: PQC (‘però què cony’, ‘però què collons’)
- OMG: DMS, VS (‘Déu meu senyor’ o ‘Verge santíssima’)
Es tracta de fer propostes i que arrelin, evidentment. És cert que en alguns casos ja no hi ha res a fer perquè a la xarxa un lol és un lol, ja està implantat fins i tot en minúscules; però molt a favor de ser propositius i creatius, i no tan nyi-nyi-nyí. Evidentment que no cal calcar tota la productivitat de les sigles angleses. Si el català no és tan productiu en formació de sigles com en anglès no cal forçar la màquina. Però cada cop més hem vist que hi ha una nova necessitat expressiva a les xarxes i en la missatgeria instantània, sobretot lligada a aspectes d’argot juvenil, per abreujar conceptes i expressions. Trobar la manera de codificar i abreujar certes expressions és normalitzar, també, una llengua que se sent viva, que es mou. I fer partícips els joves d’aquest procés creatiu encara seria més meravellós.
Aprofito el tema de les sigles per dir que la teoria ja ens la sabem. Per anar bé, el català hauria de produir segons les seves regles del joc i alhora reciclar mots que ja existeixen per generar nous conceptes, siguin o no d’argot. Trobar l’equilibri i que no tinguem sempre una allau de traduccions literals en altres llengües és bàsic. I això em fa pensar en la proposta més recent de vespreig per al concepte tardeo. Sabeu què passa? Que és un concepte que ens ve imposat de l’espanyol, d’acord, però és un concepte que no és gens passatger (el 2017 ja se’n parlava i fa uns quants anyets que ens el mengem amb patatones) i és bastant paral·lel al botellón, del qual finalment se’n va acabar dient botellot.
Tenim dues opcions: viure amargats i mantenir el tardeo com a estrangerisme, com si no anés amb nosaltres, com una resistència a la subordinació (que a efectes pràctics no deixa de ser una rendició); o bé intentar trobar-hi una solució prou genuïna i alhora informal que pugui funcionar. També podem fer la lectura que als espanyols els cou que fem propostes catalanes i que tinguem una llengua viva, perquè a la xarxa ja han sortit a dir-nos que som una llengua de segona per fer propostes... Per molt que ens vingui de l’espanyol, no és una moda passatgera i és una pràctica que s’ha acabat estenent a tots els Països Catalans. A Mallorca fa anys que en diuen horabauxa i ha arrelat, és magnífic. Podem deixar de viure amargats i amb el cor agre perquè originàriament és una pràctica espanyola? No retiro el que en vaig dir en aquest article, sobre aquest cas concret, però celebro que siguem propositius, vingui d’on vingui el concepte.
Podem ser independentistes, no mirar sempre el que fan a Madrid ni el que fan els ianquis i que, alhora, ens agradi dir PQC, MFC o la proposta vespreig. Per a alguns no serem del tot coherents. Però, amics meus, la coherència absoluta en aquest món de merda globalitzat que ens ha tocat viure no existeix.