Catalunya ha guanyat en 40 anys 17 noves espècies d'ocells, vuit de les quals exòtiques, segons recull el Tercer atles dels ocells nidificants de Catalunya, projecte impulsat per l'Institut Català d'Ornitologia.

L'estudi desvela que 233 espècies diferents d'ocells nidifiquen habitualment al país, el 39% de totes les que ho fan a Europa. De totes, 124 espècies gaudeixen d'algun tipus de protecció legal especial a escala catalana, estatal o europea.

Segons l'atles, s'estima que entre 8 i 12 milions de parelles d'ocells crien cada any a Catalunya. El pardal comú continua sent l'espècie més abundant, amb prop de 900.000 parelles reproductores, malgrat que la seva població està "en clara regressió" les darreres dècades.

Després del pardal, les espècies més abundants són el gafarró, el pit-roig, el rossinyol i el pinsà, totes tres espècies amb més 400.000 parelles. De la resta, més de la meitat compten amb menys de 2.000 parelles reproductores i es consideren escasses. Les espècies més escasses que fan niu a Catalunya són l'alosa becuda, l'arpella pàl·lida, el rasclet, la fotja banyuda i el cabussó collnegre, totes amb menys de 10 parelles reproductores.

Tallarol emmascarat. Foto: Xavier Riera

 

D'altra banda, aquesta tercera edició tanca amb el registre de vuit espècies exòtiques d’ocells que es reprodueixen de manera regular a Catalunya. La major part han estat introduïdes pels humans com a ocells de gàbia que han escapat de la captivitat, i això es reflecteix en la distribució d'aquestes espècies en el mapa, amb una concentració màxima a dins i al voltant de les grans ciutats i poblacions costeres.

El primer atles havia tancat l'edició amb només una espècie exòtica reproductiva en territori català, el faisà comú.

[h3]Refugis de biodiversitat[/h3]
Gràcies a l’Atles, Catalunya no només sap quines espècies fan niu al seu territori, sinó també per on es distribueixen i si s’han desplaçat pel canvi climàtic. Les dades generals mostren que, a grans trets, hi ha un major nombre d’espècies autòctones a la meitat nord de Catalunya, en especial a les planes i als fons de valls. En destaca la Cerdanya com un punt calent de moltíssima biodiversitat a causa de la diversitat d’hàbitats d’aquest territori.

A més, a diferència del que s’ha observat al conjunt d’Europa, en els darrers 20 anys a Catalunya, generalment, les espècies autòctones no s’han desplaçat sistemàticament ni cap al nord ni muntanya amunt fugint del canvi climàtic.