08
de juny
de
2022, 16:00
En el context d’emergència climàtica en què vivim, aviat serà un problema l’accés a l’aigua dolça, quan és un element indispensable per a la vida. A la Terra n’hi ha en abundància, però la quantitat més gran és als oceans, és a dir, salada; només un 2,5% és dolça. La major part de l’aigua dolça és en estat sòlid, als pols o les geleres dels cims de les muntanyes. Quant a l’aigua líquida, la major part (96%) és a reserves subterrànies; les fonts hídriques més importants i accessibles per a ús humà són brolladors i rierols. Només el 10% de l’aigua és en forma de vapor.
L’aigua segueix un cicle natural passant pels tres estats: líquid, sòlid i gasós. Els processos que segueix són la condensació en forma de vapor a partir dels oceans o de la transpiració de la vegetació de grans masses vegetals; la precipitació en forma de pluja; la infiltració al subsol, i la transpiració per tornar-se a condensar. No debades, quan es localitza un planeta d’un altre sistema solar, una de les condicions més rellevants per considerar que es troba en la zona d’habitabilitat és que l’aigua hi pugui ser present en els tres estats.
A conseqüència de l’augment de temperatures, el cicle de l’aigua s’accelera. De mars i oceans s’evapora més aigua i, com a resultat, a l’atmosfera hi ha més quantitat circulant en forma de vapor. Segons un estudi liderat per l’Institut de Ciències del Mar publicat a la revista Nature, el 90% de la precipitació acabarà de nou al mar, i només el 10% restant ho farà sobre el continent. Aquest fet tindrà implicacions en el mar i els continents, on les tempestes podran ser cada cop més intenses. A més, que als pols plogui més, en comptes de nevar, accelerarà el seu desglaç. I tot plegat durà a una desestabilització del sistema climàtic global.
L’aigua de precipitació que arriba al continent es pot dividir en dues fraccions. La que arriba a rierols i acaba en rius i aqüífers, i per tant podem aprofitar; i l’aigua que arriba al subsol, que les plantes capturen i evapo-transpiren, de manera que torna a passar a l’atmosfera. L’aigua d’evapo-transpiració en el nostre entorn és al voltant del 40%; però l’augment de temperatura farà augmentar la quantitat d’aigua transpiren les plantes, de manera que minvarà l’aigua que arribi al cabal de rierols, aqüífers i rius, la que podria estar disponible per al nostre proveïment.
Les precipitacions són el recurs més important de l’aigua en molts indrets del planeta, entre ells, el nord-est de la península Ibèrica, on vivim. L’estacionalitat de pluges a zones vulnerables ha forçat a recollir-la en embassaments per garantir el proveïment a regadius i grans concentracions de població humana. Segons l’Agència Catalana de l’Aigua, en data 07/06/2022, just abans de començar l’estiu —l’època seca a la Mediterrània— les reserves d’aigua dels embassaments són al 58%. Amb diferència, la quantitat d’aigua disponible més baixa dels darrers anys.
Així que al Mediterrani hem de mitigar la creixent sequera. La bona notícia és que les sequeres es poden avançar i pal·liar en un cert grau amb una bona gestió de l’aigua. Els usos del sòl tenen un fort impacte en el cicle de l’aigua. D’una banda, cal evitar la pèrdua de sòl per erosió, ja que és el que distribueix l’aigua aprofitable per al nostre abastiment. D’una altra banda, és crucial promoure una coberta vegetal que no requereixi gaire aigua en l’època de creixença; com diuen els anglesos, cal plantar arbres adequats, en llocs adequats i adequadament gestionats.
Cal també repensar l’ús de l’aigua a les ciutats, molt vulnerables per l’alta densitat de població i perquè l’aigua ve d’altres conques. Una part de l’aigua que hi arriba es perd a les canonades. El sistema de transport ha de ser eficient. I cal ampliar el cicle de l’aigua al màxim: aprofitar aigües no de boca per netejar els carrers i regar les plantes, que mitiguen la temperatura. Les sequeres passades han fet que a moltes ciutats catalanes ja s’aprofitin aquests recursos. Els ciutadans sabem que cal ser responsables i estalviar aigua en les accions quotidianes i que haurem de pensar-hi, ja que en caldrà estalviar més. Busquem exemples.
Sud-àfrica és el 30è país més sec del món; té una llarga història de convivència amb la sequera. És una característica del clima mediterrani sud-africà; on coincideix l’estació càlida amb l’època de pluges escasses. Les sequeres regulars i recurrents. Les dels darrers anys han forçat a les restriccions d'aigua més estrictes mai hagudes d’aplicar a la segona ciutat més gran del país, Ciutat del Cap. Fa anys que l’administració promou mesures i accions, que han estat catalitzadores i generadores d’accions per part de la ciutadania.
I ja fa molt de temps que els científics avisen que la gestió de l’aigua ha de ser crucial en l’adaptació i la mitigació dels efectes del canvi global. Si no hi ha neu natural per fer uns Jocs Olímpics d'hivern, potser cal repensar-ho i aprofitar la inversió per a objectius que estiguin més d'acord amb els reptes a què ens enfrontem i que tinguin una visió a més llarg termini. Només cal posar el benestar per damunt del benefici. Segons l’enginyer d’energies aragonès Antonio Valero, fem-nos càrrec que si vivim en un planeta finit, els nostres desitjos no poden ser infinits.
L’aigua segueix un cicle natural passant pels tres estats: líquid, sòlid i gasós. Els processos que segueix són la condensació en forma de vapor a partir dels oceans o de la transpiració de la vegetació de grans masses vegetals; la precipitació en forma de pluja; la infiltració al subsol, i la transpiració per tornar-se a condensar. No debades, quan es localitza un planeta d’un altre sistema solar, una de les condicions més rellevants per considerar que es troba en la zona d’habitabilitat és que l’aigua hi pugui ser present en els tres estats.
A conseqüència de l’augment de temperatures, el cicle de l’aigua s’accelera. De mars i oceans s’evapora més aigua i, com a resultat, a l’atmosfera hi ha més quantitat circulant en forma de vapor. Segons un estudi liderat per l’Institut de Ciències del Mar publicat a la revista Nature, el 90% de la precipitació acabarà de nou al mar, i només el 10% restant ho farà sobre el continent. Aquest fet tindrà implicacions en el mar i els continents, on les tempestes podran ser cada cop més intenses. A més, que als pols plogui més, en comptes de nevar, accelerarà el seu desglaç. I tot plegat durà a una desestabilització del sistema climàtic global.
L’aigua de precipitació que arriba al continent es pot dividir en dues fraccions. La que arriba a rierols i acaba en rius i aqüífers, i per tant podem aprofitar; i l’aigua que arriba al subsol, que les plantes capturen i evapo-transpiren, de manera que torna a passar a l’atmosfera. L’aigua d’evapo-transpiració en el nostre entorn és al voltant del 40%; però l’augment de temperatura farà augmentar la quantitat d’aigua transpiren les plantes, de manera que minvarà l’aigua que arribi al cabal de rierols, aqüífers i rius, la que podria estar disponible per al nostre proveïment.
Les precipitacions són el recurs més important de l’aigua en molts indrets del planeta, entre ells, el nord-est de la península Ibèrica, on vivim. L’estacionalitat de pluges a zones vulnerables ha forçat a recollir-la en embassaments per garantir el proveïment a regadius i grans concentracions de població humana. Segons l’Agència Catalana de l’Aigua, en data 07/06/2022, just abans de començar l’estiu —l’època seca a la Mediterrània— les reserves d’aigua dels embassaments són al 58%. Amb diferència, la quantitat d’aigua disponible més baixa dels darrers anys.
Així que al Mediterrani hem de mitigar la creixent sequera. La bona notícia és que les sequeres es poden avançar i pal·liar en un cert grau amb una bona gestió de l’aigua. Els usos del sòl tenen un fort impacte en el cicle de l’aigua. D’una banda, cal evitar la pèrdua de sòl per erosió, ja que és el que distribueix l’aigua aprofitable per al nostre abastiment. D’una altra banda, és crucial promoure una coberta vegetal que no requereixi gaire aigua en l’època de creixença; com diuen els anglesos, cal plantar arbres adequats, en llocs adequats i adequadament gestionats.
Cal també repensar l’ús de l’aigua a les ciutats, molt vulnerables per l’alta densitat de població i perquè l’aigua ve d’altres conques. Una part de l’aigua que hi arriba es perd a les canonades. El sistema de transport ha de ser eficient. I cal ampliar el cicle de l’aigua al màxim: aprofitar aigües no de boca per netejar els carrers i regar les plantes, que mitiguen la temperatura. Les sequeres passades han fet que a moltes ciutats catalanes ja s’aprofitin aquests recursos. Els ciutadans sabem que cal ser responsables i estalviar aigua en les accions quotidianes i que haurem de pensar-hi, ja que en caldrà estalviar més. Busquem exemples.
Sud-àfrica és el 30è país més sec del món; té una llarga història de convivència amb la sequera. És una característica del clima mediterrani sud-africà; on coincideix l’estació càlida amb l’època de pluges escasses. Les sequeres regulars i recurrents. Les dels darrers anys han forçat a les restriccions d'aigua més estrictes mai hagudes d’aplicar a la segona ciutat més gran del país, Ciutat del Cap. Fa anys que l’administració promou mesures i accions, que han estat catalitzadores i generadores d’accions per part de la ciutadania.
I ja fa molt de temps que els científics avisen que la gestió de l’aigua ha de ser crucial en l’adaptació i la mitigació dels efectes del canvi global. Si no hi ha neu natural per fer uns Jocs Olímpics d'hivern, potser cal repensar-ho i aprofitar la inversió per a objectius que estiguin més d'acord amb els reptes a què ens enfrontem i que tinguin una visió a més llarg termini. Només cal posar el benestar per damunt del benefici. Segons l’enginyer d’energies aragonès Antonio Valero, fem-nos càrrec que si vivim en un planeta finit, els nostres desitjos no poden ser infinits.