15
d'abril
de
2016, 10:47
Actualitzat:
16
d'abril,
18:24h
El proper 23 de juny, el Regne Unit té una cita amb el seu destí. No és una frase exagerada. Aquell dia, els britànics votaran en referèndum si volen continuar sent membres de la Unió Europea o bé opten pel Brexit i se’n desvinculen. Moltes coses estan en joc. Sobretot, la solidesa del projecte europeu, l’estabilitat de les institucions comunitàries i l’evolució de la situació política al Regne Unit. La carrera de David Cameron, primer ministre i líder del Partit Conservador, també està en qüestió.
Aquesta matinada, les dues campanyes oficials, la del "sí" (Britain stronger in Europe) i la del "no" (“Vote Leave”) han entrat en campanya. En el front europeista hi ha el primer ministre i la meitat dels eu partit, però també els seus rivals principals: el Partit Laborista de Jeremy Corbyn (amb l’excepció d’un petit sector euroescèptic), el Partit Liberal, la més europeista de les formacions britàniques, i els nacionalistes escocesos i gal·lesos. Però Cameron ha de plantar cara a un potent sector del seu partit, que s’ha abocat pel "no".
El referèndum de 1975
No és el primer cop que els britànics voten sobre el seu lligam amb Europa. L’any 1975 ja es va fer un referèndum sobre la pertinença al Mercat Comú. Curiosament, va ser un primer ministre laborista qui es va veure abocat a convocar-lo per problemes interns similars als que ara pateix Cameron. L’ala esquerra laborista, liderada per Tony Benn, era contrària al Mercat Comú, i Wilson, molt pressionat, va recórrer a les urnes, que van votar a favor del "sí".
Ara és ideològicament a l’inrevés, un aspecte que ha de fer reflexionar. La majoria dels euroescèptics –no tots- estan a la dreta. Corbyn, que prové del sector radical del laborisme, defensa romandre a la UE. L’esquerra, que és crítica amb el funcionament de les institucions comunitàries, s’ha fet més europeista, la dreta més euroescèptica. Potser perquè, davant de les noves amenaces (ascens de l’extrema dreta i la xenofòbia, enfortiment dels estats forts), la UE, malgrat la seva ortodòxia en matèria econòmica, és vista com un fre als excessos neoliberal i al retorn de vells fantasmes.
Aquesta matinada, les dues campanyes oficials, la del "sí" (Britain stronger in Europe) i la del "no" (“Vote Leave”) han entrat en campanya. En el front europeista hi ha el primer ministre i la meitat dels eu partit, però també els seus rivals principals: el Partit Laborista de Jeremy Corbyn (amb l’excepció d’un petit sector euroescèptic), el Partit Liberal, la més europeista de les formacions britàniques, i els nacionalistes escocesos i gal·lesos. Però Cameron ha de plantar cara a un potent sector del seu partit, que s’ha abocat pel "no".
El referèndum de 1975
No és el primer cop que els britànics voten sobre el seu lligam amb Europa. L’any 1975 ja es va fer un referèndum sobre la pertinença al Mercat Comú. Curiosament, va ser un primer ministre laborista qui es va veure abocat a convocar-lo per problemes interns similars als que ara pateix Cameron. L’ala esquerra laborista, liderada per Tony Benn, era contrària al Mercat Comú, i Wilson, molt pressionat, va recórrer a les urnes, que van votar a favor del "sí".
Ara és ideològicament a l’inrevés, un aspecte que ha de fer reflexionar. La majoria dels euroescèptics –no tots- estan a la dreta. Corbyn, que prové del sector radical del laborisme, defensa romandre a la UE. L’esquerra, que és crítica amb el funcionament de les institucions comunitàries, s’ha fet més europeista, la dreta més euroescèptica. Potser perquè, davant de les noves amenaces (ascens de l’extrema dreta i la xenofòbia, enfortiment dels estats forts), la UE, malgrat la seva ortodòxia en matèria econòmica, és vista com un fre als excessos neoliberal i al retorn de vells fantasmes.