La Setmana Santa és una de les festivitats més esperades de l’any i sempre és motiu de joia i il·lusió. L’estiu i el bon temps s’acosten i es nota a l’ambient, ja que tothom desprèn més alegria. A més a més, aquest any, a diferència de l’any passat, s’escau a l’abril, i no pas al març. I, com bé apunta el refranyer, això és bon senyal: Setmana Santa pel març, no la vulguis pas; Setmana Santa a l’abril, any molt gentil. 

A banda, Pasqua també és sinònim d’escapades, trobades familiars, sobretaules llargues i costums i tradicions que es transmeten de generació en generació, com ara la mona de Pasqua, a Catalunya, o les panades i els rubiols, a les Balears. Per passar una bona Setmana Santa, però, abans cal resoldre els dubtes lingüístics i repassar el vocabulari i les curiositats dialectals entorn d’aquesta festivitat. 

Els dies de la Setmana Santa, en majúscules

En general, els dies de la setmana, com els mesos de l’any i les estacions, s’escriuen amb minúscula inicial en català. Ara bé, aquesta norma no es pot aplicar en el cas dels dies de la Setmana Santa, atès que “tots els substantius i adjectius de les designacions de les festivitats religioses, cíviques i polítiques s’escriuen amb majúscula inicial”, com bé assenyala l’Optimot, malgrat que de vegades hi ha confusions i discrepàncies entorn d’aquesta regla. 

Per tant, com que els dies de la Setmana Santa esdevenen festivitats, en aquest cas religioses, hem d’escriure amb majúscula inicial els dies següents: Diumenge de Rams, Divendres dels Dolors, Dimecres de Cendra, Dijous Sant, Divendres Sant, Dissabte Sant, Dissabte de Glòria, Diumenge de Resurrecció, Diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua.

Processó, professó o provessó? 

Les processons —“desfilades ordenades i solemnes amb algun fi públic, especialment religiós”, segons el DIEC— són l’element més característic de la Setmana Santa, sobretot el Dijous Sant i el Divendres Sant. Oralment, però, hi ha tendència a dir-ne professó, en comptes de processó, per dissimilació i per influència de professió i del llatí profectio. I, encara que no ho sembli, la forma professó també és normativa, ja que apareix al DIEC. De fet, Coromines ja va assenyalar al seu moment al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana que professó era “l’única forma usual en el llenguatge oral (no «forma vulgar i dialectal», com diu l’Alcover-Moll) a tot el Principat: pronunciar prusasó seria percebut per tothom com un cas de pedanteria”. 

D’altra banda, les formes processó i professió no són les úniques que es fan servir per referir-se a aquestes desfilades. També té altres variants, però la diferència és que no apareixen al DIEC, com ara provessó. Per exemple, segons l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), provessó és la forma general d’Ulldecona a Crevillent i la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i Roquetes (Baix Ebre), i segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, la forma general al País Valencià.

Així mateix, en català tenim moltes expressions i dites que fan referència a les processons de Setmana Santa. Per exemple, A pas de processó —anar o caminar molt a poc a poc—, Abans de l’Ascensió, tres dies de processó, un dia de dejuni i l’altre no —fa referència al dejuni i a les processons pròpies de la Setmana Santa—, Acabar com la processó de Maria —acabar molt malament—, Allargar la processó —fer massa llarga una conversa, un procés o una activitat qualsevol—, La processó va per dins —fa referència als problemes o les preocupacions que tenim i que no exterioritzem— i Ser més llarg que una processó —quan una cosa és molt llarga—, entre d’altres.

Cucurulla, cucurutxa, caperutxa... Les variants dialectals, també per Pasqua

Precisament, per les processons hi podem veure cucurulles o cucurutxes, la lligadura o el barret amb forma de con llarg i estret que els penitents porten al cap. Com a curiositat, a partir de la denominació d’aquesta lligadura podem comprovar la riquesa dialectal que té el català. En aquest sentit, l’investigador mallorquí de la cultura popular Rafel Perelló n’ha recollit diverses variants d’arreu dels territoris de parla catalana.

Per exemple, apunta que a les Terres de l’Ebre es fa servir la forma catxutxa; al Rosselló, l’Empordà, Palma i Esporles, caperutxes o caperutxos; a Sant Joan d’Alacant, caraputxos; a Manacor, campinorats; a Felanitx, encapironats i encampironats; a Sant Llorenç, Artà, Capdepera i Son Servera, carapunats; a Artà, Santa Margalida, Campos, Santanyí, Petra, Sineu, Vilafranca i Sant Joan, cuculles; a Menorca, cucurulls, curuculls, capirotes i caraputxes, i a Eivissa, caputxins i caperulles, entre d’altres. Com veiem, gairebé hi ha tants mots com llocs per referir-se als penitents de les processons de Setmana Santa. 

Ni *cofraria ni *encuentro: com s’han d’escriure?

Una confraria, segons el DIEC, és una “associació de persones, generalment laiques però amb un patronatge religiós, unides per a un fi de pietat o de caritat, o de defensa i d’ajuda mútues, sovint amb el mateix ofici”. En el cas de la Setmana Santa, les confraries participen en les processons. Per influència del castellà, però, solem dir i escriure *cofraria i *cofraries, en comptes de confraria i confraries, formes normatives i amb n. 

I amb el mot encontre passa una mica el mateix. El Diumenge de Resurrecció o Diumenge de Pasqua hi sol haver la Processó de l’Encontre, també coneguda com a Encontre. Per la interferència del castellà, però, solem dir i escriure *encuentro, i no pas encontre, forma normativa i acabada en e.  Amb tot, en els dos casos sempre cal diferenciar l’àmbit oral i col·loquial de l’àmbit normatiu i formal.

Ressuscitar, però resurrecció?

*Resucitar, *resussitar, *ressussitar, *resusitar... Hem vist aquest verb —segons el DIEC, “fer reviure o tornar la vida a un mort”— escrit de moltes maneres, però la forma correcta seria ressuscitar. Com que oralment no solem marcar la doble s ni la combinació sc, després, a l’hora d’escriure’l, sovint ens fem un embolic. I, per si no n’hi hagués prou, el substantiu format a partir d’aquest verb té variacions, cosa que també ens fa dubtar quan l’hem d’escriure.

Així doncs, el substantiu resurrecció —“tornada a la vida o a l’estat conscient després d’una mort aparent”, segons el DIEC— només porta una s, en comptes de dues, com en el cas del verb, i en lloc de fer la combinació sc, porta dues c. Per tant, hem d’escriure ressuscitar, però resurrecció —per exemple, Diumenge de Resurrecció—.