15
d'octubre
de
2023, 17:00
Actualitzat:
17
d'octubre,
10:50h
L'ofensiva sorpresa de Hamàs contra Israel el 7 d'octubre passat ha obert un nou capítol sagnant en la tràgica història de l'Orient Mitjà. Territori sempre en conflicte, que acull llocs que són bressol de les tres grans religions monoteistes, Israel i Palestina han tornat a l'agenda internacional de la pitjor manera possible. Però les arrels del conflicte venen de molt lluny i el fan incomprensible sense una revisita històrica.
Des de la Declaració Balfour feta pel Regne Unit el 1917, en plena Primera Guerra Mundial, la carpeta jueva estava sobre la taula de la comunitat internacional. Londres admetia la necessitat de donar una "llar nacional" al poble jueu. El territori que avui és Israel estava habitat majoritàriament per població palestina, amb una minoria jueva, tots ells sota domini de l'imperi otomà, que com l'alemany i l'austrohongarès, serien derrotats en la guerra europea. Però no seria fins després de la fi de la Segona Guerra Mundial, el 1945, i de l'Holocaust, que el dossier jueu esdevindria inajornable. Aquí teniu una cronologia per entendre aquesta nova guerra sobre la terra d'Abraham.
El 14 de maig, David Ben Gurion proclama el naixement de l'estat d'Israel, un any després del pla de Partició establert per les Nacions Unides, que dividia el territori (fins aleshores sota mandat britànic) entre Israel i Palestina amb Jerusalem sota mandat internacional. L'ONU volia un acord acceptable per totes les parts, però els palestins el rebutgen. Una coalició de països àrabs -liderada per Egipte i Síria- inicia la primera guerra àrab-israeliana. El conflicte dura mesos i conclou amb la victòria d'Israel, que s'apodera del territori destinat a l'estat palestí. Jordània (aleshores Transjordània) es fa amb Jerusalem est i Gaza queda sota control d'Egipte, aleshores governat pel rei Faruk. Es creen les Forces de Defensa d'Israel (FDI). Pels palestins, és l'inici de la Nakba (catàstrofe).
El 31 de gener tenen lloc les primeres eleccions a Israel, que es conforma com un estat democràtic amb el poder executiu en mans del primer ministre i un president de la República amb facultats cerimonials. El Parlament és multipartidista, però fins a finals dels 70, serà el Partit Laborista, de centreesquerra, la força principal del país. La figura dominant durant anys és la de Ben Gurion.
El rei Faruk, peó del Regne Unit, autòcrata i playboy, és derrocat a Egipte el 1952 per un grup d'oficials nacionalistes. Aviat emergirà la figura carismàtica de Nasser, que el juny de 1956 nacionalitza el canal de Suez, en mans britàniques. Això provoca una aliança entre Gran Bretanya, França i Israel, que ataquen Egipte. La guerra de Suez (o segona guerra àrab-israeliana) certifica el naixement d'un nou món: els Estats Units i l'URSS fan recular Londres i això suposa la davallada de l'imperi britànic. Israel ocupa el Sinaí, però Nasser se surt amb la seva perquè emergeix com el líder del món àrab.
Israel aconsegueix un cop d'efecte mundial. Agents del Mossad, el servei d'intel·ligència israelià, segresten l'exjerarca nazi Adolf Eichman, un dels responsables de l'Holocaust que vivia refugiat al Paraguai del dictador Stroesner, i el traslladen a Israel. Serà jutjat, condemnat a mort i executat.
Del 5 al 10 de juny té lloc la guerra dels Sis Dies. Els xocs fronterers eren continus entre Israel i els països àrabs, en especial l'Egipte de Nasser, cabdill indiscutible del nacionalisme panàrab. Nasser va cometre un greu error d'apreciació quan va acumular forces en la frontera, foragitant la força de pau de l'ONU que hi havia al Sinaí des de la crisi de Suez. Finalment, va ser Tel-Aviv qui es va avançar destruint en sis dies la força aèria egípcia en una guerra llampec i fent-se amb els Alts del Golan, que pertanyien a Síria, el Sinaí egipci, Gaza i Cisjordània (fins aleshores en mans de Jordània). L'ONU aprova la resolució 242 que exigeix a Israel -sense èxit- que alliberi els territoris ocupats durant la guerra. En aquests moments, Iàssir Arafat, líder del partit Al-Fatah (nacionalisme revolucionari i laic) ja és una figura rellevant del moviment palestí i aviat liderarà sense oposició l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP).
El 6 d'octubre, festa del Yom Kippur, l'anomenat dia del penediment, la festa més sagrada del judaisme, Egipte i Síria ataquen per sorpresa Israel. Aquest cop, a diferència del 1967, la intel·ligència israeliana és agafada per sorpresa. Per això s'ha comparat aquest moment amb l'actual atac de Hamàs. Israel acaba fent recular els seus atacants, però acusa el cop psicològic. A Egipte, però, també extreuen la lliçó. El president Sadat, successor de Nasser, imprimeix un discurs més realista a la política exterior.
La dreta guanya les eleccions a Israel per primera vegada. El Partit Laborista d'Isaac Rabin i Shimon Peres passa a l'oposició. És la fi d'una era. Menahem Begin, líder del partit conservador Likud, nou primer ministre. Però tot i la fama d'intransigent de Begin, entre 1978 i 1981 la diplomàcia sembla guanyar la partida. Sadat signa amb Begin els Acords de Camp David i reconeix Israel, que retorna als egipcis el Sinaí. Una entesa en què conflueix també l'esforç de Jimmy Carter, president dels EUA. Però Sadat no aconsegueix convèncer els seus consocis àrabs. Els més conservadors, com Aràbia Saudita, no s'atreveixen a afegir-se a Camp David. Mentre que Arafat i els més radicals com la Síria d'Al-Assad el titllen de traïdor. Fa història, però és engolit per la tragèdia: el 1981, és assassinat per oficials islamistes. El succeeix Hosni Mubàrak.
Els anys vuitanta seran difícils. Israel envaeix el Líban el 1982 per expulsar una OAP que s'ha fet forta a Beirut i inicia una llarga ocupació militar. El malestar s'estén entre la població palestina. Sense Sadat i amb l'escalf de Ronald Reagan a Washington, els governs conservadors israelians s'endureixen. El 1987 hi ha la primera intifada. Neix Hamàs com a alternativa, d'entrada només religiosa i no política ni militar, a una OAP que comença a mostrar les seves impotències.
Els anys 90, el context capgira. El laborista Isaac Rabin -un general i un dur dins del seu partit- torna al poder. Amb Bill Clinton als EUA, s'intensifiquen els contactes Tel Aviv-Arafat: Acords d'Oslo, que creen l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), embrió, potser, d'un estat palestí. Arafat reconeix Israel, s'instal·la a Gaza i guanya les eleccions als territoris palestins. L'oposició de dretes inflama Israel. Un jove Beniamin Netanyahu encapçala manifestacions en què es crida "Mort a Rabin!". L'ambient s'enrareix. El novembre del 1995, Rabin és assassinat per un ultra jueu. Sortia d'un míting per la pau on s'havia cantat la cançó Shir La-Shalom: "Ningú ens farà tornar al fons del pou obscur".
Israel es debat entre governs conservadors amb Netanyahu i parèntesis laboristes. L'any 2000, fracassen les negociacions entre Ehud Barak i Arafat. Té lloc la segona intifada i el país s'enfila en una deriva cada cop més tèrbola mengtre els neoconservadors s'imposen a Washington després de l'11-S. Arafat, molt erosionat, és confinat a Ramallah i mor el 2004. Netanyahu esdevé la figura dominant de la política israeliana. Mahmud Abbas, nou cap de l'ANP, és el substitut d'Arafat, però no pas el seu hereu. El 2006, perd el control de Gaza, on Hamàs guanya les eleccions.
Obama força un encontre Abbas-Netanyahu, però sense aconseguir desbloquejar el desencontre. L'ANP és impopular entre àmplies franges de la societat palestina malgrat algun èxit com ser membre observador de l'ONU el 2012. A Israel, la dreta domina amb algun parèntesi de governs centristes i no està disposada a fer concessions. Netanyahu sembla gaudir de l'afebliment de l'ANP mentre confia a dominar les revoltes sorgides de Hamàs a Gaza, que provoquen la cruenta Operació Marge el 2014. Ja no hi ha més inflexions negociadores. El 2017, Donald Trump trasllada l'ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem. La sensació d'impunitat creix.
El 2020, Abbas decideix trencar tots els acords amb Israel. Operacions militars contra Gaza i construcció d'un mur subterrani de formigó. El 2022 es forma el govern més dretà de la història d'Israel, amb Netanyahu depenent de l'extrema dreta religiosa i partits procolons. Intent de controlar el Tribunal Suprem. La societat israeliana, dividida. L'estiu del 2023 es fan diverses operacions militars a la Cisjordània ocupada, en suport de més assentaments i on es desplaça l'exèrcit, deixant desvalguda la frontera amb Gaza. El 7 d'octubre, Hamàs llança un atac sorpresa contra Israel.
Des de la Declaració Balfour feta pel Regne Unit el 1917, en plena Primera Guerra Mundial, la carpeta jueva estava sobre la taula de la comunitat internacional. Londres admetia la necessitat de donar una "llar nacional" al poble jueu. El territori que avui és Israel estava habitat majoritàriament per població palestina, amb una minoria jueva, tots ells sota domini de l'imperi otomà, que com l'alemany i l'austrohongarès, serien derrotats en la guerra europea. Però no seria fins després de la fi de la Segona Guerra Mundial, el 1945, i de l'Holocaust, que el dossier jueu esdevindria inajornable. Aquí teniu una cronologia per entendre aquesta nova guerra sobre la terra d'Abraham.
1948: Independència i guerra
El 14 de maig, David Ben Gurion proclama el naixement de l'estat d'Israel, un any després del pla de Partició establert per les Nacions Unides, que dividia el territori (fins aleshores sota mandat britànic) entre Israel i Palestina amb Jerusalem sota mandat internacional. L'ONU volia un acord acceptable per totes les parts, però els palestins el rebutgen. Una coalició de països àrabs -liderada per Egipte i Síria- inicia la primera guerra àrab-israeliana. El conflicte dura mesos i conclou amb la victòria d'Israel, que s'apodera del territori destinat a l'estat palestí. Jordània (aleshores Transjordània) es fa amb Jerusalem est i Gaza queda sota control d'Egipte, aleshores governat pel rei Faruk. Es creen les Forces de Defensa d'Israel (FDI). Pels palestins, és l'inici de la Nakba (catàstrofe).
1949: Hegemonia laborista
El 31 de gener tenen lloc les primeres eleccions a Israel, que es conforma com un estat democràtic amb el poder executiu en mans del primer ministre i un president de la República amb facultats cerimonials. El Parlament és multipartidista, però fins a finals dels 70, serà el Partit Laborista, de centreesquerra, la força principal del país. La figura dominant durant anys és la de Ben Gurion.
1956: Guerra de Suez
El rei Faruk, peó del Regne Unit, autòcrata i playboy, és derrocat a Egipte el 1952 per un grup d'oficials nacionalistes. Aviat emergirà la figura carismàtica de Nasser, que el juny de 1956 nacionalitza el canal de Suez, en mans britàniques. Això provoca una aliança entre Gran Bretanya, França i Israel, que ataquen Egipte. La guerra de Suez (o segona guerra àrab-israeliana) certifica el naixement d'un nou món: els Estats Units i l'URSS fan recular Londres i això suposa la davallada de l'imperi britànic. Israel ocupa el Sinaí, però Nasser se surt amb la seva perquè emergeix com el líder del món àrab.
1962: Eichman, capturat
Israel aconsegueix un cop d'efecte mundial. Agents del Mossad, el servei d'intel·ligència israelià, segresten l'exjerarca nazi Adolf Eichman, un dels responsables de l'Holocaust que vivia refugiat al Paraguai del dictador Stroesner, i el traslladen a Israel. Serà jutjat, condemnat a mort i executat.
1967: Guerra dels Sis Dies
Del 5 al 10 de juny té lloc la guerra dels Sis Dies. Els xocs fronterers eren continus entre Israel i els països àrabs, en especial l'Egipte de Nasser, cabdill indiscutible del nacionalisme panàrab. Nasser va cometre un greu error d'apreciació quan va acumular forces en la frontera, foragitant la força de pau de l'ONU que hi havia al Sinaí des de la crisi de Suez. Finalment, va ser Tel-Aviv qui es va avançar destruint en sis dies la força aèria egípcia en una guerra llampec i fent-se amb els Alts del Golan, que pertanyien a Síria, el Sinaí egipci, Gaza i Cisjordània (fins aleshores en mans de Jordània). L'ONU aprova la resolució 242 que exigeix a Israel -sense èxit- que alliberi els territoris ocupats durant la guerra. En aquests moments, Iàssir Arafat, líder del partit Al-Fatah (nacionalisme revolucionari i laic) ja és una figura rellevant del moviment palestí i aviat liderarà sense oposició l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP).
1973: Yom Kippur
El 6 d'octubre, festa del Yom Kippur, l'anomenat dia del penediment, la festa més sagrada del judaisme, Egipte i Síria ataquen per sorpresa Israel. Aquest cop, a diferència del 1967, la intel·ligència israeliana és agafada per sorpresa. Per això s'ha comparat aquest moment amb l'actual atac de Hamàs. Israel acaba fent recular els seus atacants, però acusa el cop psicològic. A Egipte, però, també extreuen la lliçó. El president Sadat, successor de Nasser, imprimeix un discurs més realista a la política exterior.
1977: Begin i Sadat, els aliats inesperats
La dreta guanya les eleccions a Israel per primera vegada. El Partit Laborista d'Isaac Rabin i Shimon Peres passa a l'oposició. És la fi d'una era. Menahem Begin, líder del partit conservador Likud, nou primer ministre. Però tot i la fama d'intransigent de Begin, entre 1978 i 1981 la diplomàcia sembla guanyar la partida. Sadat signa amb Begin els Acords de Camp David i reconeix Israel, que retorna als egipcis el Sinaí. Una entesa en què conflueix també l'esforç de Jimmy Carter, president dels EUA. Però Sadat no aconsegueix convèncer els seus consocis àrabs. Els més conservadors, com Aràbia Saudita, no s'atreveixen a afegir-se a Camp David. Mentre que Arafat i els més radicals com la Síria d'Al-Assad el titllen de traïdor. Fa història, però és engolit per la tragèdia: el 1981, és assassinat per oficials islamistes. El succeeix Hosni Mubàrak.Els anys vuitanta seran difícils. Israel envaeix el Líban el 1982 per expulsar una OAP que s'ha fet forta a Beirut i inicia una llarga ocupació militar. El malestar s'estén entre la població palestina. Sense Sadat i amb l'escalf de Ronald Reagan a Washington, els governs conservadors israelians s'endureixen. El 1987 hi ha la primera intifada. Neix Hamàs com a alternativa, d'entrada només religiosa i no política ni militar, a una OAP que comença a mostrar les seves impotències.