Milers republicans van agafar el camí de l'exili cap a França durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i van perdre les seves arrels. Gràcies a la llei de la Memòria Històrica, molts fills i néts d'aquells que van fugir poden ara recuperar una part del seu llegat i preservar-lo per a futures generacions. A França, demanar la doble nacionalitat no és tant una via per poder treballar a l'estat espanyol, sinó més aviat una qüestió d'honor. "Per a la meva mare ser filla de republicans catalans va ser molt difícil, per a mi ser-ne la néta és un orgull", expressa Carole Pujol, que és una de les 1.300 persones de França que en els darrers dos anys han demanat la nacionalitat espanyola.

França va ser un dels principals destins dels exiliats de la Guerra Civil i del franquisme, molts dels quals mai més van tornar a casa. En molts casos, els refugiats van viure el dolor de l'exili en silenci i, forçats per les circumstàncies, van abandonar la nacionalitat espanyola per aconseguir la francesa, que els garantia seguretat i un futur millor per als seus fills.

La llei de la Memòria Històrica, que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va posar en marxa el 2008, permet recuperar la nacionalitat als fills o néts d'espanyols que la van perdre a l'exili per culpa de la Guerra Civil i el franquisme.

A França, des que es va obrir el termini per presentar sol·licituds l'1 de gener del 2009 fins al 30 de novembre del 2010, els consolats espanyols han rebut 1.339 peticions, la majoria de les quals (1.198) ja han estat resoltes, mentre que 65 continuen encara en tràmit. Fonts consulars han explicat a l'ACN que estan programades nombroses citacions més pel gener.

De fet, davant la quantitat de demandes arreu del món, el Consell de Ministres va aprovar a principis d'any prorrogar fins al desembre del 2011 el termini inicialment marcat per presentar sol·licituds, que expirava aquest desembre.

A diferència del que pot passar amb països llatinoamericans, on la nacionalitat espanyola obre les portes al mercat laboral europeu, a França fer els tràmits és sovint una qüestió més sentimental.

La Carole Pujol, néta de catalans que van haver de fugir durant la Guerra Civil, ja fa anys que persegueix el somni de recuperar els seus orígens. "És una qüestió simbòlica, els meus avis se'n van anar per culpa del franquisme i jo em sento meitat d'aquí i meitat d'allà", confessa en una conversa mentre repassa tota la paperassa que ha recollit per fer els tràmits.

Nascuda fa poc més de 30 anys a Tolosa, la Carole va sovint a Catalunya a visitar la part de la família que hi viu i confessa que en terres catalanes se sent "com a casa". Per això, quan al consolat li van demanar en quin territori de l'Estat es volia inscriure, ella va escollir Catalunya. "Al consolat, la persona que m'atenia es van estranyar que escollís Catalunya, fins i tot em va preguntar el perquè, però per mi és lògic, perquè em sento catalana", afirma amb convicció.

Tot i que no té previst anar a viure a l'Estat, demanar la nacionalitat s'ha convertit en una prioritat per a la Carole, tot i que no compti amb el vistiplau de la seva família. La seva mare, nascuda a Tolosa, s'hi ha oposat des del principi perquè, per a ella, sempre va ser un problema ser una filla d'exiliats republicans, quan aquesta condició era motiu de marginació i burla per part dels francesos. Passada una generació, ser descendent de republicans catalans és "un orgull" per a la Carole.

Un tràmit que fa un any i mig que dura

Així doncs, contra l'opinió de la seva mare i la indiferència de la seva germana, la Carole va iniciar els tràmits ja fa un any i mig amb la il·lusió de tenir la doble nacionalitat com més aviat millor, però el seu expedient encara continua obert. "No paren de demanar més i més papers que no se sap on són", explica Carole, que és periodista de professió. El problema és que la documentació dels seus avis i la seva mare està repartida pels consolats de París, Tolosa i Perpinyà. "Et compliquen molt la vida per poques coses", diu, resignada.

Els tràmits tampoc són fàcils per a la Beatriz Lizarbe, filla d'exiliats bascos i navarresos, que ja és la tercera vegada que acudeix al consolat general de París per fer entrega de documentació. Mentre espera el seu torn als afores de l'edifici, la Beatriz explica que els tràmits per Internet són complicats i que al final sempre s'acaba abans anant personalment al consolat.

La Beatriz ja va néixer a França i és filla d'una navarresa i un guipuscoà fugits durant la guerra que es van conèixer a París. Metgessa de professió, la Beatriz explica que té la vida muntada a França i que els seus fills adolescents volen fer els estudis universitaris a París, així que, "a la pràctica, demanar la nacionalitat no canviarà res".

El que més preocupa a la Beatriz és que les futures generacions s'oblidin d'on venen i del que va passar a la terra dels seus orígens. "La meva mare aviat complirà 80 anys i el meu pare ja en fa 20 que és mort i els meus fills ni l'han conegut; amb els avis se'n va la memòria i demanar la nacionalitat és, en definitiva, recordar-los", conclou la Beatriz abans de retornar a la cua d'espera.