Potser sí que la interpretació del gran èxit de la manifestació de la Diada va ser excessiva. Els resultats de les eleccions d’ahir no alteren la majoria de catalans partidaris del dret a decidir. Convençuts, doncs, que Catalunya és una nació i que té el dret democràtic a l’autodeterminació. Els diputats que mantenen la intenció d’impulsar aquest dret són ara 87. Molts més dels que rebutgen aquesta possibilitat o dels que la condicionen a una impossible modificació de la legislació espanyola. Però no tants com haurien de ser per afrontar amb grans garanties un procés que –com s’ha vist durant la campanya– alterarà i crisparà tots els ressorts, públics i amagats, de l’Estat. La realitat –la realitat nacional de Catalunya– és menys dolça del que podia semblar ara fa només uns dies, quan encara planava sobre el país l’èxit de la gran manifestació.  

Aquesta és la dificultat derivada de les eleccions d’ahir. Una dificultat que es combina també amb la precarietat del liderat que ha d’impulsar la nova etapa. Artur Mas no ha aconseguit la gran victòria que buscava. Esquerra Republicana s’ha enfilat a la segona posició. Ara hi ha un centre dreta sobiranista molt per sobre de la dreta unionista i un centre esquerra clarament independentista que per primera vegada supera el centre esquerra “federalista” en unes eleccions al Parlament. Però Oriol Junqueras tampoc ha aconseguit el gran marge que li hauria permès liderar tot el procés. Per tant, és lògic pensar que les coses no aniran tan ràpides com podien haver anat amb uns resultats molt més decantats cap a aquesta probabilitat. El procés sobiranista no s’aturarà però no tampoc pot avançar tan ràpid. No és tan fàcil.

Com tampoc serà fàcil la governabilitat necessària per administrar el dia a dia. Convergència i Unió ni vol ni pot pactar amb el Partit Popular o el PSC. Ahir aquests dos partits es van afanyar a considerar una “derrota absoluta” els resultats d’Artur Mas. El nou president de la Generalitat, doncs, haurà de pactar amb Esquerra Republicana la seva investidura. Però i després? L’acord d’uns pressupostos entre CiU i els republicans encara serà més difícil. D’entrada, els uns accepten l’exercici d’austeritat que imposa la Unió Europea. I els altres? A la Catalunya de l’endemà del 25N, en efecte, tot sembla més difícil.